Blogia
Imatges del benestar Imágenes del bienestar

Psicoanálisis

FORMES DE PERPETUAR EL CONSUM

Certament la discussió que vam tenir a Caixaforum ens va permetre percebre algunes línies de convergència entre els diferents discursos i perspectives. En efecte el model descrit per Robert Tomàs respecte a com el capitalisme es perpetua té també una anàlisi similar realitzat per Jacques Lacan als anys setanta, sobretot en el seu seminari XVII "El reverso del psicoanálisis" (Ed. Paidós). En aquest seminari Lacan analitza el pas del mon antic, - el mon dels ideals regit per la figura paterna que porta al subjecte sacrificar o moderar les seves satisfaccions immediates per aconseguir apropar-se a aquest ideal - al mon modern, que com ens diu Lacan produeix una mutació - generada òbviament pel model de producció capitalista -. Es tracta en efecte de la substitució d'aquesta renúncia per la satisfacció immediata producte del treball en la nova societat. Com molt be deia Robert, el problema del impulsors de la societat capitalista era dominar allò que Marx anomena la plusvalua, allò que Lacan anomena "plus de gaudi" , es a dir l'excés resultant del treball que literalment el treballador no necessita per res. En efecte fer treballar als obrers és un greu problema en el moment en que les seves necessitats estan cobertes pràcticament sense generar plusvalua. És així que, com deia, el treballador es dedica a realitzar-se en el seu ideal, sigui aquest ser un bon obrer o un hàbil caçador. Allò que la societat capitalista i els seus responsables produeixen és una maquinaria capaç d'abolir aquest mon d'ideals que no permet la generació d'una plusvalua suficient per estendre's a tot el mon (globalització). És podria considerar que aquesta operació que consisteix en generar obrers i consumidors addictes culmina la aspiració màxima del capitalisme que és la de la creació contínua de plusvalua o el progrés continu.

La societat antiga feia moure el desig a través d'aquest mecanisme tan senzill i efectiu. No és el cas de la nova societat capitalista tan ben retratada pels textos de Robert Tomàs a partir de Polany i Bauman. En efecte la mutació en aquesta mecanisme es produeix en el moment en que aquests ideals als quals el subjecte es sacrificava són substituït progressivament i - als efectes de mantenir una societat de consumidors - per satisfaccions immediates que es desgasten també de forma immediata. Allò que antigament i penso que en moltes societats que anomenem primitives passa i passava, - un regim d'economia libidinal i de organització i distribució de la satisfacció tan ponderat - ha estat necessari que el capitalisme el pervertís als efectes de generar una societat amb les característiques esmentades.

Podríem entendre doncs que la globalització té com a missió fonamental generalitzar aquest mecanisme de producció de subjectes consumidors que tinguin la necessitat contínua com si de addictes es tractés de consumir i treballar per a consumir de forma continuada i compulsiva.

Com deia en el debat el psicoanalista Enric Berenguer ja no trobem aquesta aspiració d'alguns a poder ser un bon pagès o un bon fuster, tenim per contra que s'aspira a poder tenir els recursos per a poder comprar els darrers mòbils o els darrers accessoris o programes d'ordinador. Amb l'inconvenient que mai es podrà aconseguir acabar amb aquest procés, doncs no depèn del criteri del subjecte, com era el cas del "bon pagès" per exemple en que aquest podia decidir quina era la meta o la identitat requerida (en relació al pare o avis o d'altres pagesos), sinó que el consumidor - treballador addicte està contínuament privat. Des de el moment en que s'adquireix el nou producte ja n'hi ha un altre que amenaça en tornar l'anterior en inútil.

És interessant subratllar com ho fa Robert Tomás al final del seu text la importància de dirigir la crítica, no envers com es reben els immigrants o de com podem conviure amb aquest nou fenomen, sinó de dirigir-nos al nucli de la qüestió i generar-ne discursos crítics. És en aquest sentit que definir les imatges del benestar en aquests termes; la substitució del model social antic pel model capitalista o be en termes psicoanalítics el món de regulació de les satisfaccions per l'ideal o el nou món de satisfacció immediata, compulsiva i addictiva del "plus de gaudi" ens portaria a pensar en formes de resistència a aquests processos acompanyats de crítiques discursives com les aquí realitzades. Seria interessant en aquest sentit veure com un dels principals problemes socials és en la actualitat la gran quantitat de subjectes addictes (al tabac, l'alcohol, les drogues, les compres, el sexe, el treball...) és tractat i de si fan símptoma a la nostra societat hipermoderna.

Francesc Puntí

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

ALLÒ QUE LA INMIGRACIÓ ENS PERMET SABER

Es constata una vegada més la preeminència en el debat sobre la immigració d'una sèrie de pols que atrauen els discursos. Un d'aquests pols, que van estar debatuts en el seminari de Mataró, fa referència al domini que la dialèctica imaginària té en l'anàlisi del fenomen. L'altre pol va estar l'anàlisi econòmic.

Tanmateix aquest anàlisi fa servir el concepte de creixement, en certa forma oposat al de benestar. La maquinaria econòmica del darrer capitalisme genera també els seus propis mitjans de seducció i de captació necessaris per el seu funcionament basats en el registre imaginari, com dèiem en anteriors textos, basat en la oposició i la confrontació dual.

L'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses ens porta a la idea segons la qual qui sigui capaç de confrontar al subjecte amb una imatge de satisfacció gairebé inabastable des de la seva realitat, obtindrà un subjecte capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho.

Dèiem també en anteriors textos que el registre simbòlic, cultural, intercedeix per evitar que els subjectes es trobin atrapats en aquesta dialèctica infernal. És a dir - i podem agafar la imatge dels qui venen en "cayucos" - aquests subjectes es juguen la vida per venir a un mon que els oferirà allò que en el seu no els hi és possible obtenir. Cal suposar que les cultures d'aquests països poden fer oposició a aquesta idea boja. Cal suposar també que la cultura dels països receptors poden també intervenir.

Des de els mitjans de comunicació, ens trobem, per una banda que els mitjans dels països d'origen estan governats per empreses que s'han de mantenir de la ma d'obra necessària i per tant aquests mitjans empenyen a qui convingui a aquesta dinàmica; sigui amb la seducció de la promesa de la imatge de la publicitat o de la més subtil influència de les pel·lícules.

La generació de tòpics de molt diversa classe fa palès el caràcter utilitari que aquests tenen per a dominar i controlar la voluntat dels subjectes. És en aquest sentit que una concepció de la cultura com a apropiació i us dels mitjans de comunicació per part dels subjectes podria permetre una certa correcció d'aquest domini imaginari instal·lat en el fenomen de la immigració.

En darrer terme la idea de la superioritat de la cultura i el mon occidental domina el debat sobre la immigració. Un dels aspectes d'aquesta idea  deriva en vers les subjectivitats. 

Fer creure que uns subjectes pel fet de pertànyer a una cultura ja els fa superiors a altres o que els que venen de cultures suposadament inferiors han de fer un esforç per a poder-se quedar i gaudir de les meravelles del mon occidental és un treball subtil i eficient que permet entre altres coses que les economies i els sistemes occidentals funcionin gràcies precisament a la immigració.

El problema és que hi ha símptomes. És a dir, les coses no van soles, els símptomes són la constatació de que els coses se'ns escapen de les mans. Com veiem, això li pot passar a un subjecte i a una comunitat. Veiem els aldarulls que es van produir als barris marginals de Paris i de varies ciutats franceses o la saturació de les consultes mèdiques de la seguretat social i la falta corresponent de metges i d'infermeres, la importància que pel vot van adquirint els immigrants i les conseqüències en el discurs polític etc.

El símptoma per la psicoanàlisi té una doble funció; la de senyal i la de tractament. Si agafem l'exemple dels aldarulls a França, tindríem per una banda la indicació de que hi ha un problema que aquests actes denuncien i per l'altre aquestes mobilitzacions intenten també solucionar el problema que plantegen, és a dir, ser un tractament de la problemàtica d'exclusió que genera la nova economia.

Estar atents al símptoma ens permetria trobar tractaments diversos. També és important fugir de la idea de solució definitiva o de tractament únic. En aquest sentit seria interessant aprofundir en la perspectiva d'un ús dels mitjans que permetessin una dialèctica diferent tant dels immigrants com dels subjectes receptors.

 

Francesc Puntí

 

 

ELS UNS I ELS ALTRES

En aquestes qüestions de la immigració fem servir un conjunt de categories que em semblaria pertinent interrogar. Em refereixo a l’ús del “nosaltres” i de “els altres” el “l’altre”. Categories que ràpidament ens situen en una o altre banda segons ens convingui en el discurs.
Ja fa força anys, als anys 50 – el psicoanalista J. Lacan rellegint Freud desenvolupa - entre altres coses- una dialèctica entre dues categories o registres d’anàlisi. Òbviament Lacan ho fa referint-se a la dialèctica del dispositiu analític, però que en el tema que ens ocupa em semblaria pertinent. Lacan parla d’un registre imaginari i d’un registre simbòlic cadascun dels quals comporta una dialèctica.
La dialèctica imaginaria referida al fenomen migratori, ens portaria a situar aquell “nosaltres” i “ells” en termes de diferències i contrastos. “Grosso modo” estaríem parlant de considerar els que migren a partir de les diferències respecte als nadius; que si són d’un altre color o tenen altres costums o tenen altres maneres de passar el diumenge. Aquest conjunt de diferències podria tant referir-se a dos subjectes com a dos col·lectius.
Lacan planteja que en la dialèctica entre subjectes, cal que el registre simbòlic intervingui a fi i efecte de apaivagar o permetre la relació. En efecte la dialèctica imaginaria sense el recolzament simbòlic, legal, porta al refús al “o tu o jo” sustentat en el conjunt de diferències imaginaries que incrementen la tensió violenta. Només cal escoltar determinades converses o declaracions referides a l’increment de les llistes d’espera al metge de la seguretat social o, com ha succeït recentment les crítiques a les lleis que igualen els treballadors immigrant als nadius respecte als drets laborals. Aquesta tensió especular, com deia tant es pot produir entre dos subjectes com entre dos grups. És en darrer terme el registre simbòlic que fa de mitjancer.
La cultura entesa com el conjunt de formes d’estar al mon que tenen els grups humans és un nom d’aquest registre simbòlic. Certament si solament ens fixem en el registre imaginari ens trobem amb una sèrie de tòpics sobre la cultura del “altre” i tanmateix de la pròpia que en darrer terme venen a dir que hi ha una cultura superior a la que els “altres” han d’entrar per a poder gaudir-ne. Darrera d’aquesta premissa, hi ha al meu entendre la idea que la cultura de la que procedeix l’immigrant és primitiva i que no casa amb la cultura occidental i moderna. Hi ha la idea que cal “educar” al immigrant en la nostra forma de vida i que cal també que es desprengui de les formes que porta del seu mon d’origen.
Aquesta dialèctica, com podeu observar, es produeix tant amb l’immigrant africà que va a Europa en la actualitat, l’emigrant andalús que va migrar a Catalunya als anys seixanta o l’emigrant català que va anar a Alemanya. Agafo aquests exemples per que només cal escoltar la admiració per la indústria i la cultura alemanyes dels catalans, els fenòmens imaginaris que ha produït la presidència de la Generalitat ocupada per una persona nascuda a Andalusia i els comentaris de molts polítics catalans sobre la necessitat de regular la immigració.




Aquest ordre de coses és simptomàtic. Ho és que hi hagi una tòpica en la que s’inclouen els “nosaltres” i “els altres”. De que fa símptoma?. De la nostra pròpia cultura. En efecte una cultura sustentada en el registre imaginari com és la nostra crea una mena de deliri sobre “l’altre”, però també sobre el “nosaltres”. Un deliri en el que els subjectes hi son inclosos encara que no vulguin.

Per exemple la idea de cultura autòctona, autònoma i peculiar diferenciada de les altres és símptoma de incultura, vull dir, que qui això delira, no sap o no s’ha preocupat de saber, de que està feta la seva llengua, la seva literatura o les seves maneres de menjar. Encara més podríem considerar la cultura com a la articulació de les diverses invencions i aportacions de cada subjecte i la aculturació de la que parla Levi-Strauss com l’intent de posseir o dominar aquest patrimoni com si fos un objecte susceptible de ser posseït o posat al mercat.
Lacan en anys posteriors a la formulació que abans esmentava respecte a la dialèctica entre el registre simbòlic i l’imaginari, articula un tercer registre que anomena real. En la qüestió que ens ocupa podria ser una bona categoria per a permetre fugir d’aquest afany, d’aquesta passió de la nostra cultura per a la confrontació imaginaria. Posar en joc el registre real suposa una certa equivalència respecte als subjectes, no tant en relació a allò que tenen o que son, sinó al contrari respecte a les seves necessitats, desigs o mancances. Considerar els subjectes en relació a les maneres de viure, com a cultura, sense apassionar-se per les diferències o igualtats, ni tampoc per deixar-se portar per una mena de correcció simbòlica que en darrer terme serviria per a tranquil·litzar les consciències i legalitzar les desigualtats, voldria dir al meu entendre dirigir-se a això real que parla Lacan que es resisteix a ser dominat per la tensió imaginaria o per la legalitat simbòlica.
Un procés de desidentificació cultural tan d’un subjecte com de certs grups, s’albira com a imprescindible per a poder accedir a allò real de cada subjecte més enllà si té papers o no, si és arquitecte o paleta o si menja amb els dits o amb forquilla.
Per dirigir-nos a allò real de cada subjecte, que no es una dada d’entrada, sinó que és un esdevenir, un encontre, alguna cosa nova que abans no hi era, cal voler-ho. És, al meu entendre, una qüestió de supervivència.
Una psicoanàlisi es podria definir com un procés de localització dels significants que ens conformen (ser simpàtic, poruc, catalanista o bon amant, encara que no ho sapiguem) i d’un posterior procés de desidentificació d’aquests mateixos significants per a poder copsar què hi ha més enllà d’aquestes pantalles imaginaries fantasmàtiques. Cada subjecte pot fer o no aquest recorregut. Depèn de si obté prou satisfacció d’aquesta tensió imaginaria.
I en efecte, hi ha subjectes que atrapats en aquesta dialèctica, en darrer terme satisfactòria, acaben desapareixent. Freud va aportar a la nostra cultura el concepte d’allò que va anomenar la “pulsió de mort” la principal força contra la que la civilització ha de lluitar. A això real ens dirigim.
Ben segur que hi ha subjectes que s’interroguen sobre aquesta qüestió, de com la cultura mira de posar fre a aquesta passió destructiva, de subjectes i de col·lectivitats. Qui estigui en aquesta cultura pot separar-se del “nosaltres” i dels “altres”. Dirigir-se a allò altre que ens curi de nosaltres mateixos, de qui som i de la por que tenim a deixar de ser-ho.

Parlem doncs de subjectes que conformen una cultura, una manera de viure que ens permeti saber sobre allò real que ens ocupa. Certament podem interrogar a qualsevol subjecte i de les seves maneres per a tractar amb aquest real inexorable que tendeix a l’anorreament i la desaparició.
Preguntem-ho a qui ve de fora. Preguntem-ho també a qui és aquí. Proposo que deixem de pensar que hi ha algú subjecte o col·lectivitat que tingui la resposta i que el pensar que, per exemple, la cultura occidental, la té, és símptoma del real que suposa la seva desaparició
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

TOTS SOM IMMIGRANTS

Voldria ressenyar del article de Robert Tomàs “Catastrofe cultural y economicidio” la frase extreta del text de Karl Polany; “separar el treball de les altres activitats de la vida i sotmetre-les a les lleis del mercat”. Aquesta substitució té com efecte immediat la destrucció de les formes orgàniques d’existència que són a l’hora substituïdes per formes atomitzades i individuals. Seria interessant insistir en la importància que per a la subjectivitat tenen aquestes transformacions fins el punt en que se’ns fa difícil de diferenciar entre un individu i una col·lectivitat.

Les formes orgàniques d’existència en les que la relació entre la necessitat el desig i la satisfacció estan articulades en formes precises generen també un tipus de subjecte.

En aquesta perspectiva és cert que no hi ha diferència des de el punt de vista subjectiu entre l’immigrant i el natiu, no hi ha diferència en el moment que ambdós estan sotmesos a la mateixa lògica; la satisfacció és individual una vegada es sotmet el desig a les lleis del mercat, es a dir, el treball queda atomitzat, fora d’una metabolització col·lectiva, com podria ser una festa o un ritual. La desintegració de la cultura en la que els subjectes es sostenen i la seva substitució per la cultura del treball governada per les lleis de mercat ens iguala en la aculturalitat.

Malgrat ens pesi, solament tenim les referències a les cultures agrícoles i pre-industrials en la nostra societat i les referències que els immigrants porten més recents encara de les formes de vida regides per altres tipus de mecanismes.

Plantejo llavors la idea que tots som immigrants, tots estem expulsats del nostre país i tots estem navegant a la deriva en “pateres” més o menys luxoses. Hi podríem incloure els mateixos alts executius i grans capitalistes de la nova economia, esclaus de la atenció contínua al estat del mercat i a les seves vacil·lacions.

Podem extreure una segona idea a allò que suposa la immigració generalitzada, és l’efecte que té en la subjectivitat aquest estat de migració contínua. Ens trobem amb subjectes desarrelats que floten fins que una feina els fixi en la identitat de treballadors. És a partir d’aquí que el neguit del parat és substitueix pel neguit del treballador ocupat; pagar la hipoteca o el cotxe o qualsevol dels objectes que ens permeten satisfer-nos en aquest mon opulent i meravellós.

Es tracta de subjectes sempre atents a no perdre el treball que és allò que permet sostenir el “benestar”. Un subjecte que no pot gaudir dels beneficis dels objectes de consum per que la dedicació al treball li resta temps per a gaudir-ne. Un subjecte que ha sacrificat estar amb els fills per treballar més hores per a pagar-los hi unes bones botes o un bon mòbil.

El tornar al país d’origen és també el tornar a casa a viure amb els altres. Tornar a casa és també per tots nosaltres deixar de perseguir aquest impossible que alimenta la insaciable societat del benestar.

Podríem apuntar com a tercera i darrera idea que tots plegats, els immigrants i sobretot els natius, ens hem de curar d’aquest miratge que és la imatge de la nostra societat del benestar.

 

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres