PER QUÈ EMIGRAR?
- Els mitjans de comunicació com a generadors de desig o motivadors de la emigració. Les relacions imaginari - simbòlic - real.
- L'emigrant com a subjecte actiu amb projectes propis front l'emigrant com a subjecte passiu de la influència dels mitjans de comunicació.
- La idea performativa de la emigració; generadora de noves formes culturals i a l'hora destructora de formes culturals. La modificació del migrant i dels receptors dels emigrants. La col·lisió imaginaria, la col·lisió simbòlica. Quin real?
Per què emigrar?
El per què un subjecte qualsevol decideix emigrar d'un lloc (d'origen) a un altre, malgrat ser un fenomen històricament continuat i verificat, no deixa de ser un enigma el saber per a que alguns subjectes deixen allò conegut - per molt trist i penós que sigui - per un incert futur. Deixar la família, el grup social, les seves costums i formes culturals per a llençar-se a la recerca d'allò nou...
Certament si els estudis sobre els diferents tipus d'emigració tenen raó, hi ha molts tipus d'emigració, gairebé tants com subjectes que emigren. Es faria difícil parlar de tipus i m'estimaria més parlar de subjectes diferents que emigren, que se'n van del seu mon per anar a un altre a la recerca d'allò que no tenen.
En efecte una definició prosaica del desig podria ser aquesta; el desig és d'allò que no es té o no s'és. Es tracta d'una categoria diferent al concepte de necessitat. Algú necessita menjar o necessita diners per a comprar menjar, però no desitja menjar. Més be com els grans cuiners saben, desitgem menjar aquelles creacions rares que després d'una llista d'espera molt gran els restaurants de moda ens ofereixen. El gran teòric del desig, el psicoanalista J. Lacan proposa vàries definicions del desig en la línia esmentada, per exemple: "el desig és el desig del Altre", es a dir, el desig s'ha de produir mitjançant l'altre, un altre subjecte. Desitgem en la mesura que no tenim o no som i en la mesura que algun altre, marca o designa allò com a desitjable. Diríem doncs que el desig humà té unes condicions particulars d'existència; és desitja allò que no es té, si allò és marcat per un altre com a desitjable i per aconseguir-ho s'ha de treballar o el subjecte ha de lluitar per a fer-ho seu.
La noció de treball va lligada a la de desig. És així que una de les problemàtiques fonamentals del subjecte està en relació a aquest concepte o a aquest sentiment o estat d'ànim. El per a què això és així es podria resumir en una fórmula simple: en el moment en que s'aconsegueix allò desitjat, el desig s'acaba.
En el cas en que allò desitjat no s'aconsegueixi - i això és força habitual com veurem en el tema que ens ocupa - o s'aconsegueixi de forma diferent a la forma desitjada, poden presentar-se, - segons la psicoanàlisi i l'estudiós del desig Jacques Lacan - dues formes o dues posicions subjectives; la impossibilitat i la impotència. Ambdues són formes de sostenir el desig al efecte que aquest no s'esvaeixi. Per a què mantenir el desig encès?. Aquesta pregunta molt coneguda pels amos i el governants es podria respondre dient que el desig, com abans comentava fa treballar als subjectes. Mentre hi ha desig, el subjecte treballa. Només hem de llegir els testimonis o les cròniques dels afortunats de la loteria per adonar-nos que la satisfacció del desig no sempre és un benefici pel subjecte.
Aquesta darrera idea que Freud va enuncia com a pulsió mortífera ens permet pensar com per alguns subjectes la impossibilitat i la impotència són formes de sosteniment del desig, es a dir del treball, de la activitat per arribar-hi, doncs en el moment en que aquest objecte o estat anhelat és assolit, immediatament el subjecte per el desig, o l'estat d'anhel que anteriorment el motivava.
Quan Freud enuncia la famosa pulsió de mort es refereix a aquest fenomen singular. Tenim l'exemple en els toxicòmans a qui es podria considerar els aventurers a la recerca del anorreament del desig. Dit d'altre manera la satisfacció s'oposa al desig.
Per a molts subjectes mai es té allò que es vol, mai estan contents, mai en tenen prou. Les dificultats constitueixen una autèntica font de motivació per aconseguir allò anhelat. Fent una simplificació diríem que la nostra societat occidental, catalana, europea, està en un estat d'autosatisfacció generalitzada. Símptoma d'aquest fenomen per a la nostra societat són els emigrants. Subjectes desitjants front subjectes satisfets, subjectes que miren amb desconfiança aquells subjectes que treballen en allò que ells no volen, que treballen quan ells no volen i que treballen per un sou que ells mai no acceptarien.
L'emigrant com un símptoma del nostre sistema social ens pot permetre una perspectiva doble. Per una banda la dimensió abans esmentada; es tracta d'una indicació, d'una senyal de que la nostra societat ha generat o està generant posicions acomodatícies o egoistes. En aquest cas podem visualitzar-ho en l'increment del "negoci" o la activitat de la cura i atenció a la gent gran. Els fills i nets de la nostra gent gran paguen als immigrants per a que facin allò que ells mateixos, nosaltres mateixos, no volem fer, es parla ja del problema del "envelliment de la nostra societat" i de la necessitat de l'augment de la natalitat. També la educació dels infants i joves simptomatitza la nostra societat amb l'increment del fracàs escolar i el creixent augment d'alumnes que abandonen els estudis. Temes que més endavant tractaré amb una mica més de detall.
D'altre banda, afegit a aquesta dimensió del símptoma com a indicació d'una problemàtica general tindríem la dimensió del símptoma com a tractament d'aquesta mateixa problemàtica. En efecte, pensar que la complexitat i diversitat de la emigració constitueix una oportunitat per a la nostra societat per repensar-se i per impulsar-se envers el futur és una tasca a plantejar en la actualitat.
El problema de la emigració caldria substituir-lo per el problema de les nostres societats hipermodernes i de com ens en sortim de formes de satisfacció cada cop més allunyades del treball i el desig.
Per la psicoanàlisi, el símptoma, lluny de ser allò a eliminar, és justament allò a acollir i aprendre d'ell. El símptoma es transforma, no s'elimina. Però abans cal fer se'n càrrec, cal pensar que nosaltres mateixos en som responsables per que si no; per què ens inquieta tant que vingui tanta gent de fora? Quina idea ens fem d'això ?
Es a dir, si prenem l'exemple de la cura de la gent gran, les dades ens parlen de l'augment de la població de la tercera edat a causa dels avenços socials i mèdics i per altre banda la demanda de població emigrant per a que es faci càrrec dels treballs més pesats i desagradables. Hi ha en efecte un tall en la forma en que anteriorment es tractava la situació dels avis. Era la pròpia família que organitzava el procés que permetia que una tradició es repetís. Generalment la dona te cura dels fills i dels vells en una cadena que el nou capitalisme trenca. Que els emigrants tinguin cura dels avis i dels nens en lloc de la dona és, en efecte, una fita per el moviment de les dones a l'hora que introdueix també una nova forma de tractament entre les generacions. M'estendré més sobre aquests temes més endavant però ara, voldria subratllar sobretot aquesta doble dimensió simptomàtica com a senyal i com a tractament que la emigració té en la nostra societat actual. Dit d'altre manera els emigrants en senyalen en indiquen que en la nostra societat hi ha alguna cosa que no va en relació al desig, i per l'altre els emigrants, si som capaços de ser porosos a la seva marca, ens poden ensenyar maneres de tractar el malestar que la nostra societat pateix.
Aprendre dels emigrants, de la relació amb el desig que estableixen, més ben dit: del estudi d'aquesta relació que en aquest seminari estem analitzant, pot servir per a extreure un saber nou sobre nosaltres mateixos que ens tregui d'una autocomplaença mortífera.
(Aquest text forma part d'un text més ampli que es va produint a mesura també que apareguin aportacions i crítiques. Teniu un petit guió al principi per anticipar de quines coses tractarà. Espero doncs les vostres aportacions per orientar el text a la finalitat de investigació que apunta el seminari)
Francesc Puntí
3 comentarios
Robert Tomàs -
Dice Francesc que le gustaría hablar de subjectes diferents que emigren, que se'n van del seu mon per anar a un altre a la recerca d'allò que no tenen. Sin embargo, ya que hablamos de inmigrantes, es decir, de personas provinentes de otras culturas, habría que intentar matizar algo más. La distinción entre deseo y necesidad no la veo tan obvia ni universal como parece creer Francesc. ¿Qué quiere decir este "no tener"?
Marianne Gronemeyer [Ayuda, en W. SACHS (editor), Diccionario del desarrollo. Una guía del conocimiento como poder, PRATEC, Perú, 1996 (primera edición en inglés en 1992, existe una edición en Internet] explica que hay que hacer una distinción. Por una lado, las personas que experimentan una necesidad, la viven como un desviación de la normalidad, es decir, en términos de la cultura en que viven. En este caso, solicitarán ayuda para retornar a la normalidad. Como dice la autora. quien sufre necesidad es el dueño de su necesidad. La ayuda es un acto de restauración.. En cambio, puede hablarse de la persona necesitada en cuanto que lo es con respecto a una normalidad exterior a su cultura. Así, los inmigrantes, en particular los africanos, se han convertido en necesitados a partir del patrón de la cultura occidental. Es decir, en indigentes que sólo en Occidente podrán encontrar alivio a su situación. Sólo que en Occidente se ha diluido la diferencia entre deseo y necesidad, de forma que, uno y otro, son indefinidos: la normalidad es la perpetua insatisfacción del deseo convertido en necesidad.
Robert Tomàs -
Claudio Zulian -
Por otra parte, en cambio, al identificar el "inmigrante" con el síntoma, pareces indicar que, mientras la sociedad no cambie de estructura, seguirá produciendo este síntoma (seguirá habiendo "inmigrantes"). Lo cual nos remite a otra cuestión general: ¿es pensable un mundo entero de consumidores (un mundo de personas "satisfechas" y no deseantes). Si es pensable, ¿será un mundo sin "síntoma", sin "inmigrantes"?