FORMES DE PERPETUAR EL CONSUM

Certament la discussió que vam tenir a Caixaforum ens va permetre percebre algunes línies de convergència entre els diferents discursos i perspectives. En efecte el model descrit per Robert Tomàs respecte a com el capitalisme es perpetua té també una anàlisi similar realitzat per Jacques Lacan als anys setanta, sobretot en el seu seminari XVII "El reverso del psicoanálisis" (Ed. Paidós). En aquest seminari Lacan analitza el pas del mon antic, - el mon dels ideals regit per la figura paterna que porta al subjecte sacrificar o moderar les seves satisfaccions immediates per aconseguir apropar-se a aquest ideal - al mon modern, que com ens diu Lacan produeix una mutació - generada òbviament pel model de producció capitalista -. Es tracta en efecte de la substitució d'aquesta renúncia per la satisfacció immediata producte del treball en la nova societat. Com molt be deia Robert, el problema del impulsors de la societat capitalista era dominar allò que Marx anomena la plusvalua, allò que Lacan anomena "plus de gaudi" , es a dir l'excés resultant del treball que literalment el treballador no necessita per res. En efecte fer treballar als obrers és un greu problema en el moment en que les seves necessitats estan cobertes pràcticament sense generar plusvalua. És així que, com deia, el treballador es dedica a realitzar-se en el seu ideal, sigui aquest ser un bon obrer o un hàbil caçador. Allò que la societat capitalista i els seus responsables produeixen és una maquinaria capaç d'abolir aquest mon d'ideals que no permet la generació d'una plusvalua suficient per estendre's a tot el mon (globalització). És podria considerar que aquesta operació que consisteix en generar obrers i consumidors addictes culmina la aspiració màxima del capitalisme que és la de la creació contínua de plusvalua o el progrés continu.

La societat antiga feia moure el desig a través d'aquest mecanisme tan senzill i efectiu. No és el cas de la nova societat capitalista tan ben retratada pels textos de Robert Tomàs a partir de Polany i Bauman. En efecte la mutació en aquesta mecanisme es produeix en el moment en que aquests ideals als quals el subjecte es sacrificava són substituït progressivament i - als efectes de mantenir una societat de consumidors - per satisfaccions immediates que es desgasten també de forma immediata. Allò que antigament i penso que en moltes societats que anomenem primitives passa i passava, - un regim d'economia libidinal i de organització i distribució de la satisfacció tan ponderat - ha estat necessari que el capitalisme el pervertís als efectes de generar una societat amb les característiques esmentades.

Podríem entendre doncs que la globalització té com a missió fonamental generalitzar aquest mecanisme de producció de subjectes consumidors que tinguin la necessitat contínua com si de addictes es tractés de consumir i treballar per a consumir de forma continuada i compulsiva.

Com deia en el debat el psicoanalista Enric Berenguer ja no trobem aquesta aspiració d'alguns a poder ser un bon pagès o un bon fuster, tenim per contra que s'aspira a poder tenir els recursos per a poder comprar els darrers mòbils o els darrers accessoris o programes d'ordinador. Amb l'inconvenient que mai es podrà aconseguir acabar amb aquest procés, doncs no depèn del criteri del subjecte, com era el cas del "bon pagès" per exemple en que aquest podia decidir quina era la meta o la identitat requerida (en relació al pare o avis o d'altres pagesos), sinó que el consumidor - treballador addicte està contínuament privat. Des de el moment en que s'adquireix el nou producte ja n'hi ha un altre que amenaça en tornar l'anterior en inútil.

És interessant subratllar com ho fa Robert Tomás al final del seu text la importància de dirigir la crítica, no envers com es reben els immigrants o de com podem conviure amb aquest nou fenomen, sinó de dirigir-nos al nucli de la qüestió i generar-ne discursos crítics. És en aquest sentit que definir les imatges del benestar en aquests termes; la substitució del model social antic pel model capitalista o be en termes psicoanalítics el món de regulació de les satisfaccions per l'ideal o el nou món de satisfacció immediata, compulsiva i addictiva del "plus de gaudi" ens portaria a pensar en formes de resistència a aquests processos acompanyats de crítiques discursives com les aquí realitzades. Seria interessant en aquest sentit veure com un dels principals problemes socials és en la actualitat la gran quantitat de subjectes addictes (al tabac, l'alcohol, les drogues, les compres, el sexe, el treball...) és tractat i de si fan símptoma a la nostra societat hipermoderna.

Francesc Puntí

Sociedad de consumo y migraciones

Las discusiones que hemos ido manteniendo sobre a las migraciones se han articulado en torno a dos ejes o perspectivas. La primera es básicamente individual y psicológica: se interroga sobre los motivos de los migrantes. La segunda es esencialmente colectiva y socioeconómica: se interroga sobre las causas de las migraciones. Ambas perspectivas no se oponen, sino que pueden considerarse complementarias. Creo que el desarrollo de nuestros debates va contribuyendo a esta aproximación mutua.
En esta óptica, me interesa ahora aportar algunos elementos de discusión al hilo de la última intervención de Claudio (Cultura del consumo y migraciones), tal como fueron presentados en el debate celebrado en CAIXAFORUM el pasado 16 de febrero.

I. Puesto que Claudio utiliza en su argumentación un libro de Zigmunt Bauman (Trabajo, consumismo y nuevos pobres) , me ha parecido un buen punto de partida confrontar nuestras visiones desde el mismo texto. Empecemos pues por citar a Bauman:

“… la ética del trabajo sirvió… para desterrar por la buenas o por las malas… el difundido hábito que vieron como principal obstáculo para el nuevo y espléndido mundo que intentaban construir: la generalizada tendencia a evitar, en lo posible, las aparentes bendiciones ofrecidas por el trabajo en las fábricas…/Cuando el concepto hizo su aparición en el debate público, la malsana y peligrosa costumbre que la ética del trabajo debía combatir y erradicar se apoyaba en la tendencia –muy humana- a considerar ya dadas las necesidades propias, y a limitarse a satisfacerlas. Nada más. Una vez cubiertas esas necesidades básicas, los obreros ‘tradicionalistas’ no le encontraban sentido a seguir trabajando o a ganar más dinero; después de todo ¿para qué? … Era posible vivir decentemente con muy poco; el umbral de lo que se consideraba digno estaba ya fijado, y no había por qué atravesarlo…/Según esta crónica, el objetivo de la guerra era lograr que los ciegos vieran la luz, obligar a los necios a emplear su inteligencia, y enseñarles a todos a aspirar a una vida mejor, a desear cosas nuevas y superiores, y –a través del deseo- mejorarse a sí mismos. En caso necesario, sin embargo, había que obligar a los recalcitrantes a actuar como si en realidad tuvieran esos deseos” (p. 18,9)

Y más adelante:

“Por primera vez en la historia, se habría dado prioridad a ‘lo que se puede hacer’ por encima de ‘lo que es necesario hacer’. La satisfacción de las necesidades habría dejado de regir la lógica del esfuerzo productivo y, lo que es más importante, sus límites; habría hecho posible la moderna paradoja del ‘crecimiento por el crecimiento mismo’” (p. 21)

Con pocas variaciones, la queja se reprodujo después hacia los indígenas de las colonias y , posteriormente, tras la descolonización, vuelve a encontrarse la misma letanía en las organizaciones dedicadas a la cooperación al desarrollo. El mismo obstáculo para la misma misión civilizadora y desarrollista.

“En su etapa presente de modernidad tardía –esta segunda modernidad o postmodernidad -, la sociedad humana impone a sus miembros... la obligación de ser consumidores”.(p. 44)

II. Me gustaría ahora matizar las observaciones de Bauman, en particular la evolución de una sociedad de productores a una de consumidores. Creo que la modernidad occidental, se caracteriza por tres aspectos indisolublemente unidos, aunque puedan manifestarse de maneras diversas:

1. En tanto que un cambio cultural fundamental, la modernidad se caracteriza por la constitución como esfera separada, autónoma y dominante, de la economía, como analizó Kart Polanyi hace ya tiempo. A este aspecto le corresponde la denominación de sociedad de mercado, puesto que, al constituirse como esfera dominante, todo se convierte en mercancía.
2. La lógica de esta economía dominante, al que también denominamos capitalismo, es la “del crecimiento por el crecimiento mismo”: crecimiento de los beneficios, mediante el crecimiento de la producción de mercancías. Estamos pues, también, en la sociedad del crecimiento.
3. Pero para que el crecimiento prosiga su curso ininterrumpido, es necesario que la mercancía efectivamente se venda, para lo que es necesario un crecimiento igualmente sostenido del consumo. El propio Bauman lo contesta, como acabamos de ver . Se trata de “ obligar a los necios a emplear su inteligencia, y enseñarles a todos a aspirar a una vida mejor, a desear cosas nuevas y superiores, y –a través del deseo- mejorarse a sí mismos: Se pregunta el autor “cómo se genera un consumidor”. Y lo contesta en el contexto del crecimiento económico. Para que el sistema funcione “los consumidores… quieran comprar, comprar mucho y comprar más. Se piensa que ‘el crecimiento económico’, la medida moderna de que la cosas están en orden y siguen su curso,… depende, en una sociedad de consumidores, no tanto de la ‘fuerza productiva del país’… como del fervor y el vigor de sus consumidores” (p. 48)Se trata de la sociedad de consumo. Aunque podemos denominar, para distinguir ambos niveles, a la sociedad de consumo de masas sociedad de consumidores.

Sin embargo, a diferencia de Bauman, creo que la nuestra siempre ha sido, necesariamente una sociedad de consumo (aunque no de consumidores), puesto que el consumo es la condición necesaria de la realización efectiva (y no sólo potencial) del beneficio. Sólo que, en sus inicios, el mercado inglés estaba básicamente en el exterior.
De hecho, asoma ya la sociedad de consumidores en pleno siglo XIX, con sus centros en Londres y París (como bien vio Walter Benjamín), a través, en particular, de la Exposiciones Universales. La sociedad de consumo de masas se configura con el fordismo y se realiza ya plenamente, en Occidente, a partir de la segunda mitad del siglo XX.

III. La globalización (expansión de la modernidad occidental al resto del mundo) sigue las pautas que he señalado. La necesidad de mano de obra para el crecimiento se ha ampliado, de forma que las migraciones son ahora seguramente más importantes que nunca. Migraciones internas en los países “emergentes”, India y sobre todo China. Emigración, aún, hacia las metrópolis, como la que llega a Europa.
¿Hasta que punto, como afirma Claudio, “Las personas que han llegado recientemente desde África, Latinoamérica u Oriente para trabajar en Europa, estaban inmersas en un contexto consumista ya en sus países de origen -sin duda en grados diversos-. Llegados aquí desean e intentan consumir como cualquier otra persona. Y ésta es básicamente la razón de su viaje”?
No creo que la razón de la inmigración, aunque sí una de las posibles razones, sea el intento de consumir.
Por una lado, porque en sus países de origen no puede hablarse una sociedad de consumidores, ni siquiera en muchos casos, sociedad de consumo. En los países no occidentales todavía cerca del 90% del campesinado sigue utilizando técnicas tradicionales. En las ciudades, donde llegan los campesinos expulsados sin trabajo y sin perspectivas de volver a la sociedad tradicional, sí funciona el mecanismo del consumo.
Por otra parte, las remesas de lo inmigrantes hacia sus países de origen son del orden de los 6800 millones de € anuales, cifra evidentemente subestimada, y que podría situarse entre los 10 o 12000 millones, para una población inmigrante calculada en unos 4,5 millones de personas (padrón municipal de 2007). Esto significa que una parte muy importante de los ingresos de esos inmigrantes no se consume en España, sino que se destina a mantener a las familias en sus países de origen.
Ello no impide que sean muchos los que se incorporen a la sociedad de consumidores, cuando logran escapar a la situación de marginación y exclusión a que les condena sus precarias condiciones laborales y salariales, lo que les lleva a la frustración de sus deseos. Condiciones que van compartiendo, cada vez más, con los estratos más pobres de la población autóctona, pues, como sabemos, cada vez es mayor la diferencia entre los niveles salariales y los de beneficios, mientras el auténtico consumo creciente se concentra en las reducidas clases medias, esa “pequeña burguesía planetaria” de la que habla Agamben.

Emancipar el deseo del consumo, este es el desafío que únicamente podrá ser resuelto por un nuevo cambio cultural: una nueva sociedad en la que no impere la economía, el crecimiento ni el consumo.

CULTURA DEL CONSUMO Y MIGRACIONES

La sociedad de consumo otorga al deseo un papel fundamental. Consumir es, en nuestra sociedad, sobretodo desear. Ciertamente consumir es también apropiarse de alguna cosa, pagando por ella, para poder usarla de manera exclusiva. Pero, como nos recuerda Baumann, en el proceso que lleva a la adquisición del objeto de consumo, el acento está puesto en el momento del deseo. Hasta tal punto que el núcleo del consumismo se podría definir como el deseo de seguir deseando.

Esta dinámica del deseo seria imposible sin la enorme producción y circulación de imágenes que también caracteriza la sociedad de consumo. Lo deseable se vuelve tal a través de un refinado y eficaz dispositivo de puesta en escena, que tiene en la publicidad su ejemplo más puro, pero que impregna, en mayor o menor medida, el conjunto de los modos de representación actuales. La situación, la mímica de los actores, los objetos, la iluminación y el encuadre, todo apunta a mostrar el momento del deseo -generalmente relacionado con un objeto de consumo.

No se trata de algo forzado. Imaginar y desear son procesos profundamente entrelazados. Hasta se podría afirmar que son aspectos de una misma actividad psíquica. Por algo, ya antes de la sociedad del consumo, toda crítica radical al deseo como fuente de ilusión y falsedad, ha incluido una condena de las imágenes y un intento, si no de supresión, al menos de regulación.

Es importante tener en cuenta la potencia autónoma de las imágenes y su naturaleza consustancial con el deseo, para poder entender cabalmente el éxito mundial de la producción mediática de la sociedad del consumo.

Es innegable que agresivas estrategias económicas y políticas han conseguido imponer el capitalismo consumista a escala mundial. Pero la victoria global de la sociedad de consumo no habría podido ser tan rotunda sin la eficacia de su propuesta cultural, profundamente anclada en lo que constituye la humanidad como tal.

El proceso de extensión mundial de la sociedad de consumo, que se ha venido llamando globalización, es ahora un hecho. Las diferencias culturales han quedado reducidas a las diferentes formas de encontrar acomodo en el horizonte general del consumo. Se trata de diferencias importantes pero no sustanciales. Diferencias, además, conocidas y fomentadas incluso, por el marketing, que no se priva de utilizarlas para extender aún más los hábitos consumistas a escala local.

En este sentido no podemos hallar ninguna diferencia importante entre autóctonos e inmigrantes. Las personas que han llegado recientemente desde África, Latinoamérica u Oriente para trabajar en Europa, estaban inmersas en un contexto consumista ya en sus países de origen -sin duda en grados diversos-. Llegados aquí desean e intentan consumir como cualquier otra persona. Y ésta es básicamente la razón de su viaje.

El capitalismo consumista genera nuevas formas de exclusión. Una vez más, los penetrantes análisis de Baumann sobre la pobreza actual nos iluminan al respecto. La globalización es también la extensión de esas nuevas formas de exclusión caracterizadas por la asignación forzosa al limbo donde no hay más referencia que el consumo pero donde es imposible consumir: centros de detención para los inmigrantes ilegales, barriadas pobres aisladas en ciudades opulentas, países pobres de donde es imposible salir hacia los paraísos que muestra la televisión.

Contrariamente a lo que se afirma a menudo los procesos de marginación y exclusión no son el efecto barreras culturales sino que quedan enmascarados por diferencias culturales relativamente poco sustanciales.

Donde sí, en cambio, hay que encarar lo propiamente cultural es en el interior del consumismo. Una política emancipatoria respecto del consumo tendrá irremediablemente que proponer una estética, entendida como la reconstrucción de un entorno compartido y participado por todos, sin exclusión alguna.

 

Claudio Zulian

 

ALLÒ QUE LA INMIGRACIÓ ENS PERMET SABER

Es constata una vegada més la preeminència en el debat sobre la immigració d'una sèrie de pols que atrauen els discursos. Un d'aquests pols, que van estar debatuts en el seminari de Mataró, fa referència al domini que la dialèctica imaginària té en l'anàlisi del fenomen. L'altre pol va estar l'anàlisi econòmic.

Tanmateix aquest anàlisi fa servir el concepte de creixement, en certa forma oposat al de benestar. La maquinaria econòmica del darrer capitalisme genera també els seus propis mitjans de seducció i de captació necessaris per el seu funcionament basats en el registre imaginari, com dèiem en anteriors textos, basat en la oposició i la confrontació dual.

L'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses ens porta a la idea segons la qual qui sigui capaç de confrontar al subjecte amb una imatge de satisfacció gairebé inabastable des de la seva realitat, obtindrà un subjecte capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho.

Dèiem també en anteriors textos que el registre simbòlic, cultural, intercedeix per evitar que els subjectes es trobin atrapats en aquesta dialèctica infernal. És a dir - i podem agafar la imatge dels qui venen en "cayucos" - aquests subjectes es juguen la vida per venir a un mon que els oferirà allò que en el seu no els hi és possible obtenir. Cal suposar que les cultures d'aquests països poden fer oposició a aquesta idea boja. Cal suposar també que la cultura dels països receptors poden també intervenir.

Des de els mitjans de comunicació, ens trobem, per una banda que els mitjans dels països d'origen estan governats per empreses que s'han de mantenir de la ma d'obra necessària i per tant aquests mitjans empenyen a qui convingui a aquesta dinàmica; sigui amb la seducció de la promesa de la imatge de la publicitat o de la més subtil influència de les pel·lícules.

La generació de tòpics de molt diversa classe fa palès el caràcter utilitari que aquests tenen per a dominar i controlar la voluntat dels subjectes. És en aquest sentit que una concepció de la cultura com a apropiació i us dels mitjans de comunicació per part dels subjectes podria permetre una certa correcció d'aquest domini imaginari instal·lat en el fenomen de la immigració.

En darrer terme la idea de la superioritat de la cultura i el mon occidental domina el debat sobre la immigració. Un dels aspectes d'aquesta idea  deriva en vers les subjectivitats. 

Fer creure que uns subjectes pel fet de pertànyer a una cultura ja els fa superiors a altres o que els que venen de cultures suposadament inferiors han de fer un esforç per a poder-se quedar i gaudir de les meravelles del mon occidental és un treball subtil i eficient que permet entre altres coses que les economies i els sistemes occidentals funcionin gràcies precisament a la immigració.

El problema és que hi ha símptomes. És a dir, les coses no van soles, els símptomes són la constatació de que els coses se'ns escapen de les mans. Com veiem, això li pot passar a un subjecte i a una comunitat. Veiem els aldarulls que es van produir als barris marginals de Paris i de varies ciutats franceses o la saturació de les consultes mèdiques de la seguretat social i la falta corresponent de metges i d'infermeres, la importància que pel vot van adquirint els immigrants i les conseqüències en el discurs polític etc.

El símptoma per la psicoanàlisi té una doble funció; la de senyal i la de tractament. Si agafem l'exemple dels aldarulls a França, tindríem per una banda la indicació de que hi ha un problema que aquests actes denuncien i per l'altre aquestes mobilitzacions intenten també solucionar el problema que plantegen, és a dir, ser un tractament de la problemàtica d'exclusió que genera la nova economia.

Estar atents al símptoma ens permetria trobar tractaments diversos. També és important fugir de la idea de solució definitiva o de tractament únic. En aquest sentit seria interessant aprofundir en la perspectiva d'un ús dels mitjans que permetessin una dialèctica diferent tant dels immigrants com dels subjectes receptors.

 

Francesc Puntí

 

 

EL MECANISMO ECONÓMICO DE LA INMIGRACIÓN

1. La necesidad de la inmigración

Desde los ámbitos económicos, tanto privados como públicos, se explica que la inmigración es necesaria para cubrir los puestos de trabajo que no cuentan con personal autóctono. No sólo se trata de empleos poco cualificados (peonaje en la construcción o servicio doméstico, por ejemplo), sino que también se precisan profesionales con titulación media o superior (como médicos o informáticos). La necesidad es estrictamente económica. Las empresas tienen que crecer para aumentar su cuota de mercado y, como consecuencia, sus beneficios. El crecimiento es el imperativo. Para crecer, obviamente, hacen falta un aumento de recursos y, en particular, de trabajadores, eso sí, con los salarios más bajos posibles.

Como consecuencia, hacen falta servicios sociales, lo que, a su vez, requiere más personal. Y la gran mayoría de este personal ha de proceder del extranjero, dada la baja natalidad de los residentes en los países ricos. Por cierto, que estos inmigrantes tienen tasas de natalidad elevadas, lo que significa una fuente de futura mano de obra.

No se trata pues de proporcionar bienestar a una población determinada, objetivo que se hubiera podido conseguir hace ya mucho tiempo con los recursos existentes, sino de seguir la imparable carrera del crecimiento económico.

2. Una necesidad satisfecha

Es obvio que esta necesidad de mano de obra inmigrante, se satisface con creces, aunque, en algunas ocasiones, se observe la carencia de una cualificación precisa, en cuyo caso no se espera al flujo espontáneo (por así decirlo) de la inmigración, sino que se acude directamente a la contratación en los lugares de origen (peonaje rumano, enfermeras colombianas), o bien, se contrata personal que no tiene que desplazarse (los call centres de Marruecos), o, aún, las empresas se trasladan a buscar en el lugar de origen esta mano de obras con las condiciones laborales y legales que les suponen una reducción de costes). Al margen de estos casos, el éxito es espectacular: los inmigrantes acuden de todas partes, muchos, como sabemos, con alto riesgo de sus vidas. La oferta supera a la demanda, de forma que hay donde escoger, y a muy buen precio.

3. Un mecanismo perfecto

La base del éxito, o al menos uno de sus componentes principales, lo constituye la atracción que Occidente ha sabido crear en los demás pueblos de la tierra a través de la capacidad de seducción de la imágenes de su bienestar. Pero para que esta capacidad de seducción sea efectiva ha de haberse producido un auténtica transformación cultural.

La historia de la implantación del capitalismo en Occidente ha significado, entre otras cosas, la necesidad de disponer de una mano de obra abundante y sumisa, a merced del mercado. Había que transformar el campesino independiente en trabajador para la industria, y para ello había que separar el trabajo del resto de actividades, aniquilando las formas tradicionales de existencia.

Lo mismo se ha hecho, y se sigue haciendo en la actualidad a una escala mucho mayor, con las poblaciones indígenas, mediante la destrucción de sus instituciones propias, aboliendo la economía colectiva de autoabastecimiento (mal llamada de subsistencia), y obligando finalmente a que los individuos tengan que ganarse la vida vendiendo su trabajo en la agricultura comercial o la industria. Expulsados de sus lugares de residencia, abocados a subsistir precariamente en las aglomeraciones urbanas, en el paro o en llamada economía informal, han perdido no solo sus medios de vida tradicionales sino su propia cultura.

A todo ello ha contribuido de forma muy destacable, la denominada ayuda al desarrollo. Los créditos concedidos con liberalidad por gobiernos y bancos internacionales se han transformado en una deuda creciente que ha supuesto una dependencia mas eficaz que la existente bajo el antiguo dominio colonial. Pero cuando la ayuda no es crédito sino generosa donación, en la que las ONG tienen un papel preponderante, el aflujo de mercancías, al acentuar la monetización y la dependencia tecnológica, ha contribuido a la degradación de los valores vernáculos y a la destrucción de los sistemas de reciprocidad.

Así, los pueblos de cultura no occidental, sometidos desde diferentes frentes a la pérdida de sus referentes culturales, están capacitados para ser seducidos por las imágenes del bienestar individual con que les bombardea Occidente, y convertirse en estos trabajadores que la economía necesita para proseguir su crecimiento desbocado.

APUNTS PER A UNA INTERVENCIÓ AL SEMINARI IMATGES DEL BENESTAR

Hi ha molts, moltíssims, estudis sobre el tema de les migracions. Molts d'ells utilitzen enquestes com a font d'informació. Si de tots els estudis basats en entrevistes --fets per altres o per mi mateixa- ha quedat clara una cosa és aquesta: que la pregunta sobre les motivacions de la migració és una pregunta força inútil.

 

Com passa en tants altres aspectes de l'activitat humana, no tenim racionalitzada la motivació del què fem, i encara menys tenim una formulació verbal del per què de tot plegat. Quan ens pregunten -especialment en una relació de poder com és la relació entrevistador/entrevistat-- , contestem, és clar. Contestem citant una o dues coses que ens venen al cap, en el millor dels casos citem una part d'allò que vivim, però la resposta està quasi sempre lluny de la realitat. Aquesta sol ser molt complexa. Hi ha moltes anècdotes en aquest sentit.

 

En aquest debat ens proposen abordar el tema de les motivacions de les migracions, segons diu el títol.

Crec que la motivació de base és ara la mateixa que ha sigut tot al llarg del temps, és a dir, millorar la situació personal i/o de grup (família, tribu, poble). Aquest ‘millorar' té, per suposat, moltes cares: des de fugir de la misèria, o salvar la pell, o jubilar-se al sol, fins a fer fortuna, o fer carrera, o emancipar-se. Això no ha variat. Ha variat l'esquer? És clar que sí, cada època té les seves característiques, però l'atracció per anar a fer l'Amèrica no era pas molt allunyada de l'atracció d'Europa, per a uns segments socials. Imatges del benestar que hi ha darrera de les migracions? Moltes, i no només de benestar material.

 

D'altra banda, cal tenir present la importància fonamental de les cadenes i de les xarxes migratòries, sempre molt actives, encara que a alguns els hi sembli que són cosa d'ara. I tenir en compte que en bona part són els propis migrants els que fabriquen les imatges del benestar per a d'altres, imatges que circulen per les xarxes familiars i veïnals.

 

Junt a l'anàlisi macro de les migracions, seria interessant introduir el tema de la pressió social per la mobilitat generalitzada. La mobilitat ha passat a ser una exigència, un requisit inexcusable, per triomfar en els estudis, els negocis o la vida social en general. Hem apostat per la mobilitat i la deslocalització, molt més enllà que en altres moments històrics. Això sí que em sembla una relativa novetat. El pas de la mobilitat com a valor a la mobilitat com a imposició (encara que sigui lliurament acceptada).

 

Tot això té els seus efectes. Ens trobem amb uns individus ‘lliures' dels seus lligams territorials. Sembla un pas més en el procés d'individualització. Però amb això es perden també les xarxes bàsiques, amb els referents personals i col·lectius. Aquests individus són més lliures però més insegurs, més desprotegits i, en definitiva, més manipulables. I aquí caldria calibrar, pels que es desplacen i pels que no ho fan tant, el pes d'allò que en podríem dir ‘Lost in translation'.

 

Àngels Pascual de Sans

 

L’EXPRESSIÓ LITERÀRIA DE LA MOBILITAT I DE L'ARRELAMENT

La mobilitat de les poblacions és un fet present al llarg de tota la història de les societats humanes. En tots els temps i a tot arreu, els desplaçaments espacials formen part de la vida, com també en forma part la vinculació de les persones i dels grups humans amb els llocs on habiten. Tant les migracions com l'arrelament solen ser experiències fortes, que es manifesten amb tota la variació i complexitat del conjunt de la vida mateixa. No són esdeveniments puntuals sinó que tenen la seva gestació i es perllonguen en el temps, i afecten profundament les persones i la seva manera de ser, tant individual com col·lectiva. No és gens estrany doncs que la literatura s'hagi ocupat sempre d'aquests temes.

 

També se'n han ocupat, és clar, totes les branques del que es coneix com a Ciències Socials. Darrerament, més que ocupar-se'n, es pot dir que s'hi han abocat -en el vessant de la migració-, i gairebé sempre ho han fet reconeixent que el tema va més enllà que la pròpia disciplina, que cal una aproximació des de diferents punts de vista. Han parlat de transversalitat, d'interdisciplinarietat i altres propostes per l'estil, sempre dins l'àmbit de les disciplines acadèmiques. Però la literatura -que és tot un altre registre-- , en aquest com en d'altres temes centrals de la vida sovint s'avança de bon tros, amb les seves intuïcions i l'encert de la seva expressió, a les Ciències Socials. Això pot semblar paradoxal, tenint en compte que la ciència es considera la via per excel·lència per arribar al coneixement, però també és força lògic pel fet que es tracta d'una via, la ciència, que avança per altres camins, amb una metodologia estricta que pot encotillar les idees dels que s'hi dediquen. La literatura és una cosa ben diferent, no apunta a l'anàlisi sinó a l'expressió i al suggeriment, i permet recollir millor els innombrables matisos i les ambigüitats que envolten els esdeveniments migratoris i de radicació. És clar que massa sovint l'explicació d'aquesta menor finesa de les disciplines acadèmiques no és pas la rigidesa del mètode sinó la debilitat dels estudiosos, la seva desubicació i la falta d'independència del seu pensament.

 

La literatura catalana ha estat ben prolífica en l'expressió de les relacions que les persones i els col·lectius humans estableixen amb els llocs que habiten, o pels quals passen o dels quals marxen o en els què pensen. Com totes les altres literatures. No podia ser d'altra manera, perquè totes les literatures tracten de la vida, i l'assentament i la mobilitat espacial de la població en són una part indestriable, en una o altra forma. D'una manera més precisa s'hauria de dir que tracten les relacions amb els llocs: els vincles, les ruptures, les permanències, els distanciaments. La significació del territori.

 

Catalunya és un país petit, i el conjunt dels Països Catalans forma també una entitat territorial petita. Aquest petit país, que és el nostre, és privilegiat i es deixa estimar: té mar, té muntanyes importants, té planures verdes i extensions de secà, té algun riu; i hi ha un poble, amb una llengua i uns costums, que hi habita i que ha anat conformant el lloc al llarg de la història. Situat a l'extrem oest de la Mediterrània no és pas un cul de sac, és un lloc de pas en l'estret que configuren els Pirineus respecte d'Europa i que segueix cap al sud de la península ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. Lloc de pas de persones i pobles, d'idees que hi circulen. També lloc sotmès als avatars de la economia, de la política i dels conflictes, que atrau gent i també n'expulsa. Els seus escriptors n'han fet matèria literària.

 

En aquest article es tracta de presentar algunes mostres d'escrits que reflecteixen situacions, vivències i sentiments relatius a aquestes qüestions. D'entre l'abundant producció existent[1], s'ha optat per dedicar l'atenció a la poesia. Aquesta elecció respon en part a l'abast possible d'un text breu i limitat, però sobre tot a una especial adequació d'aquest tipus de literatura a la temàtica abordada. En efecte, els poemes són una forma condensada i sincrètica, una expressió destil·lada d'estats d'ànim. I, com deia Emili Teixidor (‘Verdaguer, Europa', Avui, Suplement de cultura, 10.03.05), els poetes converteixen la geografia en imaginació.

 

El que es pretén resseguir no són pas les referències dels escriptors als sentiments respecte a qualsevol lloc sinó les que s'expressen en relació a un lloc singular, aquell que la persona té com a referència primordial, el que es pot anomenar lloc de pertinença, o --acostant el llenguatge al de les ciències naturals- idiotop. Pertinença que pot ser més o menys sentida o acceptada, idiotop que pot ser més o menys percebut.[2] Hi ha, òbviament, altres llocs que també proporcionen vivències i desperten sentiments significatius, siguin aquests indrets llocs desitjats, somiats, temuts o imposats. Aquí l'atenció se centrarà bàsicament en els idiotops, però amb alguna referència a llocs forts ‘exteriors'. Sense oblidar la possible existència de vincles idiotòpics múltiples.

 

Es podria partir d'una frase de la nostra literatura que resumeix bé una idea sobre la relació entre el lloc i la mobilitat: Qui bé està no es cuita moure. És el lema brodat en la camisa de fil de seda que Carmesina porta i entrega a Tirant, a petició d'aquest, segons un passatge de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

 

Sens dubte, aquesta frase -tan taxativa- recull només una part del que passa. Hi ha certament alguna cosa ben ajustada als fets. Els catalans són gent que ‘sent' la seva terra. Però també són gent inquieta, gent curiosa i bellugadissa. I gent fràgil, que oscil·la entre l'orgull de país i l'auto-odi. Blai Bonet, el poeta català de Mallorca, parla de natura vaivera i d'ésser intermitent[3].

 

Els escriptors (els poetes en aquest cas) es fan ressò d'una diversitat de situacions, de vivències, d'emocions, de sensacions, de sentiments respecte als llocs. A més de distingir entre les expressions que fan referència als llocs que se suposa que són els ‘propis' i les que es formulen en relació a altres llocs significatius, també s'ha de distingir entre les que reflecteixen vivències des d'un lloc i les que responen a un allunyament pressentit o efectiu.

 

En els poemes s'aprecien diferències de contingut que es poden atribuir a una varietat d'altres circumstàncies. Així s'hi poden resseguir les variacions que responen a qüestions com el moment històric (la guerra, la pau, la crisi social) o la condició i el moment personal (el gènere, el punt en el curs de la vida). Es pot també observar que unes expressions es refereixen al lloc com un espai físic, ‘natural', i altres posen l'èmfasi en un espai social.

 

Molt sovint el que s'expressa respecte als llocs, i especialment quan es tracta del de pertinença, és una situació que oscil·la entre extrems igualment vinculants: entre l'estimació i el rebuig; entre l'arrelament i el desig d'allunyament; entre l'enyor i l'oblit; entre la fidelitat als orígens i l'atracció de nous horitzons.

 

La poesia que reflecteix una relació amb els llocs és una literatura on abunden els elements autobiogràfics, on es barregen realitats, records i imaginació. I on el binomi arrelament/mobilitat funciona com una metàfora d'altres binomis, i ho fa d'una manera ambivalent. La migració pot representar la renovació, l'alliberament, la nova oportunitat, però també s'associa a la pèrdua i l'exclusió. I la permanència pot expressar fidelitat i solidesa, però també tancament d'horitzons. Portat al límit, és la dialèctica entre el (re)naixement i la mort.

 

Vegem ara alguns poemes que il·lustren aquestes qüestions. Es tracta d'una selecció de poemes o fragments de poema, alguns d'ells prou coneguts. La seva entitat fa força difícil -i segurament seria a més un intent pretensiós-fer-ne un tractament gaire elaborat. Per això l'opció escollida ha estat presentar una simple agrupació temàtica, introduïda breument per enunciar el contingut de cada grup i subratllar-ne alguns aspectes. Com és lògic, la segmentació en apartats resulta forçada pel fet que els límits de cada grup són difusos i els textos tenen tot sovint referències múltiples.

 

Els textos

 

A. La força del lloc, la permanència i l'arrelament són temes molt presents en els poemes. Els vincles amb el lloc apareixen expressats en termes a vegades paisatgístics (fins i tot de fantasia rural) o bé en termes més aviat socials (pertinença a un poble, a una llengua), i no és estrany que es combinin totes dues referències. També es troben formes de nivell més sublimat o més quotidià. I és interessant fixar-se en les referències al pes de la proximitat i de la distància. El darrer poema d'aquest grup -El comte Arnau, de Josep Maria de Sagarra- reflecteix la variació del pes dels lligams en funció del gènere, en la visió del comte Arnau sobre si mateix i sobre la seva muller.

"Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d'un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.

Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire, l'ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.

Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.

El meu amor, la ferma companyia,
vull somiar-hi entre la mar i el vent."

Marià Villangómez, "Terra natal", Elegies i paisatges

 

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

(...)

Joan Salvat-Papasseit, "Ara, i cada demà", El poema de la rosa als llavis, Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923.

 

No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.

(...)

Pots anar-te'n ben lluny o pots no bellugar-te.
En qualsevol indret trobaràs motius.
Sola matèria morta, només la pedra oblida
el moviment passat i l'altre que l'envolta;
però l'home no és pedra, car fins i tot després
adobarà el misteri, l'argila de les gerres.
Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l'esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer.
Dins nosaltres mateixos s'han de fer els miracles.
No és premissa obligada cap ritu ni cap temple.

Josep PIERA, "De la vida quotidiana", Presoners d'un parèntesi, Barcelona, Edicions del Mall, 1978.

 

Quin sermó senzill convé

perquè uns homes no separin

cap marit de cap muller

ni l'amant del seu amor

ni ningú ningú ningú

de l'arròs del seu carrer,

eh?

 

Enric Casassas, "Model", Calç, B, Proa, 1996, p. 22.

 

 

(...)

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar,

(...)

 

Joan Alcover, "La balanguera".

 

 

(...)

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,

pell d'home arrossegada pel corrent!

Però Nadal, ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d'esperit.

I ens dóna un punt d'humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l'espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

(...)

 

Josep Maria de Sagarra, "El poema de Nadal", Obres completes. Poesia, Barcelona, Selecta, 1981 (1era. ed.: 1962), p. 605.

 

 

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,

te tinc molt més a prop i més t'estimo,

sense enyor, sense enveja de ningú.

 

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,

quan se't mire de lluny se't veu la pell

tèbia i suau, rodona i ben formada.

 

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino

i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

 

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

 

Desideri Lombarte, "Lluny de tu".

 

 

No t'oblidis de l'arbre

de l'alta quietud.

Si les arrels asseques,

també t'agostes tu.

 

No deixis pas de veure

el camp on has nascut.

A terres més llunyanes

mai no seràs ningú.

 

No defugis la llengua

dels teus pares, perdut

en falsos brills de somnis:

esdevindries mut.

 

Salvador Espriu, "Per sort de tots nosaltres", Per a la bona gent.

 

L'anar mon enllà

no et darà alegria:

si et quedes aquí

jo sóc l'aigua viva.

 

Francesc Pujols, "La font".

 

 

No vulguis altra vida que la breu

I lenta estada entre els núvols i els rocs

No hi ha més dies ni colors ni llocs

Que els que ara veus encendre's sota el lleu

 

Sacrifici del sol

Deixa els sentits

Embriagar-se a poc a poc de cel

Somnia sense pressa i fes arrel

En l'estrany món que tens al cap dels dits

 

No oblidis mai el verd dels prats ni el vent

I si n'ets lluny

dibuixa'ls a la pols

O pinta'ls en els cossos que has besat

 

Si ets mariner i el teu mar és absent

Arrenca de la terra el fruit més dolç

I xucla el mar que hi canta empresonat.

 

Joan Noves, "No vulguis altra vida...", Timbals de primavera, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1986, p. 88.

 

 

(...)

(El comte Arnau)

Tu, muller meva, dolça i arrupida

com una terrerola de rostoll,

no t'acolora el sol enllà d'eixida

ni has estat mai amiga de soroll.

El teu cor no s'escalfa ni trontolla;

amb una brasa saps passar-te els freds,

t'acontentes omplint una clofolla

i en tens prou de guarnir quatre parets;

però, ¿qui pot fer pau entre nosaltres,

si jo tinc un alé i tinc un encalç

per omplir aquesta llar, i encara d'altres

i per omplir les planes i els cimals,

i sols el tast del que és novell em prova

i de fer i desfer mai no en tinc prou,

com ocell que avorreix el niu que cova

i cada dia vol guarnir-lo nou.

 

(...)

(La muller del comte Arnau)

Penseu que tota aquesta terra trista,

aquest castell que us sembla una presó,

això que a vos us ha ofegat la vista

és el pa que m'ha dat Nostre Senyor.

Cada herbeta que al marge treu espiga,

cada roc cantellut del codolar,

és una anella que al terròs em lliga,

i és una corda que no em deixa anar.

(...)

I us sento grat de la finesa vostra,

i és cert que en el meu pit és viu el mal,

mes lluny d'aquí se'm gelaria el rostre,

i em migraria sense aquest casal.

(...)

 

Josep Maria de Sagarra, "El comte Arnau", Obres completes. Poesia, Barcelona, Ed. Selecta, 1981 (1era. ed. 1962), pp. 351-352 / 421 / 423.

 

 

B. El desig de recuperació dels orígens, lligat moltes vegades a la infància, és evocat tot sovint. I s'al·ludeix a la dificultat de complir-lo. Els poemes parlen de l'enyor, per una banda, però també de la idea del retorn i de la impossibilitat de portar-lo a terme. Aquí es podria recordar Joan Sales: "Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar"[4]. El poema "Voluptat de l'enyor", de Pere Quart, ho recull d'una forma ben expressiva. La mateixa idea torna a aparèixer en un altre poema del mateix Pere Quart, "Corrandes d'exili", que es reprodueix en un altre apartat, junt amb d'altres que evoquen el desplaçament forçat.

 

(...)

 

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

 

Màrius Torres, "Molt lluny d'aquí", Poesies i altres escrits, Barcelona, Edicions 62, 1993, p.84.

 

 

 

Tenacíssima, càndida enyorança,

fillola del desig i la recança,

folla amorosa de l'amor que es frisa,

crida els estels, besa la brisa!

 

Puresa del record extenuant-se

en el miratge d'una pàtria grisa,

feta del somni que matisa

el roig, el blau i el blanc de França.

 

L'àngel t'inspira i et manté el diable,

oh, febre miserable

d'un dolorós i delitós amor,

 

tan prenedor, que un dia, per ventura

honor refet i llar segura,

enyoraré l'enyor.

 

Roissy-en Brie, 1939

 

Pere Quart, "Voluptat de l'enyor", "Saló de Tardor" a Obra de Pere Quart, Barcelona, Fontanella, 1963, p. 134.

 

 

(...)

 

He tornat al carrer.

Debades intento trobar-hi les imatges.

No hi puc pas reconèixer aquell nen ros,

Ni el pati ple de llum.

 

(...)

 

Enllà de la porta de l'aire,

De la llum primordial d'aquest vespre,

D'una joia que enyoro,

l'oceà transparent de l'oblit

derruint-me.

 

Carles Duarte, "L'abisme", El centre del temps, Barcelona, Edicions 62·Empúries, 2003, pp. 18-19.

 

 

(...)

--Cada jorn

hi ha un punt que s'aclareix i se'm destria;

fins que arribà el moment del meu retorn

de mi mateix ni una ombra en coneixia.

(...)

Per 'xò després quan m'he sentir vençut,

quan he vist que pels polsos ja m'hi neva,

he volgut abeurar-me el cor eixut

amb l'aigua de la font de casa meva.

I per a mi he sentit que el que és més viu,

l'únic que em pot aconhortar per ara,

és la brossa i la ploma d'aquest niu,

i la campana que plorà pel pare.

(...)

Josep Maria de Sagarra, "El retorn", Cançons de les hores tèrboles, dins de Cançons de totes les hores), a Obres completes. Poesia, Barcelona, Selecta, 1981 (1era. ed. 1962), pp. 309-315.

 

 

(...)

l'altre, el meu, el que som rabiosament, vull ser,

el que duu escrits

amb indelebles guixos infantils i pàl·lids

per l'ampla paret decorada

del carreró

entranyable

pel qual cresc cap a salvar-me,

els noms, presència dibuixada,

que fan el mapa

de la meva intransferible geografia humana:

(...)

 

Miquel Àngel Riera, "Biografia", a Tots els poemes (1957-1981), Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 73.

 

 

Sentir l'enyor

que fa més dur sortir

del tros de terra

voltat de mar on som

fidels, ardents illòmans.

(...)

 

Escolta Homer:

Sóc fill d'un paradís.

Vull tornar a casa.

 

(...)

 

El millor de partir

és poder regressar.

 

Ponç Pons, Dillatari, Barcelona, Quaderns Crema, 2005, pp. 130 i 131 / 163 / 166.

 

 

C. Hi ha molts poemes que expressen una barreja d'estimació i de rebuig per un lloc, l'ambivalència de sentiments, o bé el desig i la idealització d'un altre lloc aliè. El primer poema és la coneguda lamentació de Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple", i la igualment coneguda rèplica de Pere Quart "Assaig de plagi a la taverna". Un altre poema citat fa referència a una gran ciutat catalana, i ho fa en termes que es poden qualificar de rebuig i fins i tot d'odi, però també d'amor que s'imposa al capdavall.

 

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: 'Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret',

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple", "El Minotaure i Teseu".

 

 

(Al sempre admirat Salvador Espriu;

si cal, amb disculpes).

 

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra,

i com em recaria d'allunyar-me'n,

oest o sud enllà,

on sembla que la gent és bruta

i pobra, accidiosa, inculta,

resignada, insolvent!

gall

fotent-se'n: 'Com qui s'agrada de la lletja,

així el lluç que pica un ham sense esquer',

mentre jo, encara prop, pensaria

en les velles fretures i confiances

d'aquest meu tossut poble.

I, ja tot sospesat, recularia

per a restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase

i estimo a més amb un

irrevocable amor

aquesta meva -i nostra-

bastant neta, envejada, bonica pàtria.

 

Pere Quart, "Assaig de plagi a la taverna", Antologia bufa, Barcelona, Proa.

 

(...)

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l'amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s'ignora,
a gratinyar l'encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d'on, perquè t'estime massa
-amb recança i amb odi, com tu a tu-
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

(...)

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

(...)

Enric Sòria, "Oda impossible a València", Compàs d'espera, València, Edicions de la Guerra, 1993

 

 

He decidit d'anar-me'n per sempre.

Amén.

 

L'endemà tornaré

perquè sóc vell

i tinc els peus molt consentits,

amb inflors de poagre.

 

Però me'n tornaré demà passat,

rejovenit pel fàstic.

Per sempre més. Amén.

 

L'endemà passat l'altre tornaré,

colom de raça missatgera, com ell estúpid.

No pas tan dreturer, ni blanc tampoc.

 

(...)

 

Prendré el tren de vacances pagades.

Arrapat al topall.

La terra que va ser la nostra herència

fuig de mi.

És un doll entre cames

que em rebutja.

Herbei, pedram:

senyals d'amor dissolts en la vergonya.

 

Oh terra sense cel!

 

Però mireu-me:

he retornat encara.

Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

 

Demà me'n vaig

-no us enganyo aquest cop.

Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes

com el rebesavi,

per la drecera dels contrabandistes

fins a la ratlla negra de la mort.

 

Salto llavors dins la tenebra encesa

on tot és estranger,

On viu, exiliat,

el Déu antic dels pares.

 

Pere Quart, Vacances pagades, Barcelona, Proa, 1981 (1era edició 1972) pp. 107-110.

 

Quina xarxa finíssima separa

de tot, que ja no cal moure's d'aquí!

Quin guany de vida, un cop aconseguida

la llavor que germina i dóna al qui esta sol

fruits intocables però que el sadollen!

 

Però restar a l'indret de l'encanteri

no m'és donat: no infringir mai les lleis

de l'ordre de la terra; a les palpentes

cal sempre anar vers una llum ignota,

sota les voltes de l'obscuritat.

 

Joan Vinyoli, "L'encanteri".

 

 

D. Són nombrosos els poemes que es fan ressò de les vivències al voltant del desplaçament forçat i de l'exili. També apareix l'evocació dels estralls de les guerres, l'evocació a través de la pervivència del paisatge. La sortida del camp per anar a la ciutat, que canvia la vida dels que es desplacen i del conjunt de la societat, té en canvi més poc ressò en la poesia catalana. Rosa Fabregat sí que ho tracta, i es recullen aquí dos textos de l'autora, al final d'aquest apartat.

 

Verdegen encara aquells camps

I duren aquelles arbredes

I damunt del mateix atzur

Es retallen les meves muntanyes.

(...)

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

I que em fa tremolar quan et recordo!

(...)

 

Tota la meva vida es lliga a tu,

Com en la nit les flames a la fosca.

 

Barcelona, setembre 1937

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, "A Mallorca, durant la guerra civil", Imitació del foc, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 137.

 

 

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

 

(...)

 

Jordi de Sant Jordi, "Desert d'amics".

 

 

(...)

Ja els prenen, ja els engrillonen,

ja els emporten cap a Alger.

Mar endins la mar fugia,

mar endins desparegué...

El més jove de la colla

a plorar llavors rompé:

-Adeu, camps de l'Allapassa,

que mai per mai reveuré ;

adéu, bona gent pagesa

que em volia tant de bé ;

adéu rosa alexandrina,

gira-sol i claveller !

 

Maria-Antònia Salvà, "Els captius (1665)", Poesies, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 10.

 

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

 

(...)

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

Pere Quart, "Corrandes d'exili", "Saló de tardor" a Poemes escollits, Barcelona, Ed. 62, 1983, p.50.

 

 

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

 

(...)

Adéu, germans; Adéu-siau, mon pare,

no us veuré més !

Oh ! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh, mariners, lo vent que me'n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! Tornau-me a terra,

que hi vull morir.

 

Jacint Verdaguer, L'emigrant (recollit a Joc de miralls, Jacint Verdaguer, Barcelona, Edicions Proa i Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002, pp. 127 i 128)

 

 

Lluny,

just a l'horitzó

el meu campanar em crida.

 

Vinc de la gran ciutat, vaig cap al niu.

 

La torre de l'església

del meu poble obre les mans

treient el nas per l'horitzó

com una dolça lloca.

 

Rosa Fabregat i Armengol, Estelles, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1979.

 

 

"Un, dos, tres,

salta pagès"

 

i busca a ciutat

el que no tens.

 

(...)

 

Un, dos, tres,

no trobaràs

mai més,

 

un, dos, tres,

el que has deixat.

 

Ets una baldufa.

La ciutat t'ha atrapat.

 

Balla, balla, balla,

un, dos, tres, baldufa,

a to de ciutat, pagès.

 

No podràs tornar,

un, dos, tres,

mai més.

No tornaràs.

 

Rosa Fabregat i Armengol, "Salta pagès", Temps del cos (Pròleg de Montserrat Roig. Il·lustracions de Joan Descals), València, J. Huguet Pascual, 1980, p.79.

 

 

E. Els poemes parlen sovint de l'errància, de l'aventura, i de l'esperança i el neguit que s'hi associen. De la tensió de la cerca i de l'escepticisme sobre l'existència de llocs singulars. I de l'atracció de nous horitzons, de nous camins, de nous llocs, cosa que no és pas incompatible amb els vincles amb l'idiotop.

 

(...)

Com en país estrany, closes totes les portes,

erra obstinadament, com si seguís un rastre.

 

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol, Sant Boi de Llobregat (Barcelona), Edicions del Mall, 1979, p. 85.

 

 

¿On és lo lloc, on ma pensa repose?

¿On serà, on, que mon voler contente ?

Ab escandall jo cerc tot fons e tempte

E port no trob on aturar-me gose.

 

(...)

 

Ausiàs March , "On és lo lloc".

 

 

(...)

vivint en el poètic, assumint

que no és dat posseir res, només absència

devers on es camina amb ulls oberts

a la claror invisible.

Sí, de què

viuríem si no fos d'aquests besllums

de permanència feliç que se'ns revelen

entre dos clars, quan tot es precipita

sense parar a l'abisme i bufa un vent

sense recurs?

L'oasi

del pur estat beat, l'enyora sempre

l'itinerant.

Qui busca en trobarà

potser un miratge fèrtil, que l'oasi

no és enlloc.

Què ho fa que el recordem?

 

Joan Vinyoli, "Elegia de Vallvidrera, VI", Passeig d'aniversari, Barcelona, Empúries, 1984, p. 45.

 

 

(...)

E no estrenc res e tot lo món abraç,

vol sobre el cel e no em movi de terra,

açò que em fuig incessantment acaç,

e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

 

(...)

 

Jordi de Sant Jordi, "Cançò d'opòsits".

 

Sents l´enyor del paradís.
Tens un somrís llunyà i estàtic dins el cor.
Quan tantes mans s´han diluït en el cel fosc.
Tens peus de sorra, ales de foc i un vell desig.

(...)

Lluny de nius i branques, dalt els cims, sota els barrancs.
Jo seré el teu guia si és que em vols acompanyar.
Mira quin paisatge s´obre als nostres ulls.
No facis viatges si no tens el vol segur.

 

Jaume Sisa, "Òrbites blaves".

 

 

La nau que passa fora port,

com se m'emporta el cor! El cor.

(...)

 

Clementina Arderiu, "La nau que passa...", Contraclaror. Antologia poètica, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1985, p. 169.

 

 

Jo voldria, Senyor, que abans de l'hora

de l'eternal repòs,

tots els camins del món amics em fossin

amb un ressò amorós.

Voldria que els meus ulls quan es tanquessin

restessin aclarits

d'aquella llum suau, dolça companya

dels camins més petits.

Muntanyencs corriols, dreceres pies

del meu país amat.

Senderols vora mar, vinyes i roques,

oliveres i blat.

I voldria també per als meus passos

l'amplada dels camins

dels països estranys, les llums ignotes

i els dilatats confins.

(...)

 

Rosa Leveroni, "Invocacions", Presència i record, 1952. Extret de 21 escriptores per al segle XXI, Antologia a cura de D. Sam Abrams, Alex Broch, Margarida Casacuberta i Isidor Cònsul, Barcelona, Proa i Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004, p. 181.

 

 

F. Una relació peculiar amb un lloc és el sentir-se estranger a casa seva. Alguns poemes semblen reivindicar-ho, a manera d'assumpció digna d'un repte. D'altres, davant el que és vist com una ingerència forana, expressen el lament de l'autor, l'estranyament que es va imposant i el desig de preservació.

 

-De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-Què fa? Quina llengua parla?

-No ho sé.

-Com us dieu, bon home?

-...

-De quin país veniu? On aneu?

-Sóc d'aquí. Sóc estranger.

 

16 d'octubre del 1947

 

Josep Palau i Fabre, "L'estranger", Poemes de l'Alquimista, Barcelona, Proa, 1977, pp. 102 i 103 (1era. ed.: 1952).

 

 

Vaig néixer menorquí

i moriré estranger.

Ponç Pons, Dillatari, Barcelona, Quaderns Crema, 2005, p. 40

 

(...)

Deixau-nos pastar el nostre pa,

després menjau-ne.

Ompliu-nos el carrer, però no el poble.

Contemplau el país

sense sagnar-lo.

Deixau-nos ser qui som.

 

Miquel Àngel Riera, "Paràbola i clam de la cosa humana", a Tots els poemes (1957-1981), Barcelona, Edicions 62, 1985, pp. 130-131.

 

Epíleg

Tots aquests poemes són una mostra discrecional de la presència del lloc, de la seva força, i del joc del binomi mobilitat/permanència en la poesia catalana. Els textos recullen molts diferents aspectes i matisos. No hi ha millor manera d'entrar-hi que deixar-los parlar per ells mateixos, amb el seu llenguatge propi. Tracten de la vida i, per tant, de la relació amb els llocs, intensa, ambivalent. Més que parlar, suggereixen. La riquesa del contingut dels poemes va molt més enllà del que es pot apreciar en una primera lectura. Us convidem doncs a tornar-hi, lentament, un per un, i a deixar que cada poema vagi desvelant tot el seu sentit.

 

 

Barcelona, febrer de 2007

 

Àngels Pascual de Sans

Jordi Cardelús Benavent

---

[1] On caldria incloure molta de la literatura de l'exili (Pere Calders, Avel·lí Artís Gener o Anna Murià a Mèxic, per exemple) i de la literatura que es fa ressò de les tensions derivades dels desplaçaments lligats a les guerres (deportacions, mobilitzacions de tropes, refugiats), com es pot trobar en l'obra de Joan Sales, Incerta glòria.

[2] À. Pascual-de-Sans, "Sense of place and migration histories. Idiotopy and idiotope", Area, 36, 4, 2004, pp. 348-357.

[3] "Preludi" de l'edició de 1990 (Barcelona, Empúries) de L'adolescent de sal d'en Biel Mesquida (1era ed. 1975), p. 8.

 

[4] Joan Sales, Cartes de la guerra, Barcelona, Club Editor, 2003 (2ona edició), p. 148.

INAUGURACIÓ DE LA VIDEOINSTAL·LACIÓ

Paralel·lament a les dues jornades de debats sobre les Imatges del benestar/els motius de l'emigració en un món globalitzat, es va inaugurar la videoinstal·lació de Claudio Zulian "Retrats de discursos/Els motius de l'emigració". La videoinstal·lación es podrà veure a Can Xalant fins a finals de gener.