FORMES DE PERPETUAR EL CONSUM

Certament la discussió que vam tenir a Caixaforum ens va permetre percebre algunes línies de convergència entre els diferents discursos i perspectives. En efecte el model descrit per Robert Tomàs respecte a com el capitalisme es perpetua té també una anàlisi similar realitzat per Jacques Lacan als anys setanta, sobretot en el seu seminari XVII "El reverso del psicoanálisis" (Ed. Paidós). En aquest seminari Lacan analitza el pas del mon antic, - el mon dels ideals regit per la figura paterna que porta al subjecte sacrificar o moderar les seves satisfaccions immediates per aconseguir apropar-se a aquest ideal - al mon modern, que com ens diu Lacan produeix una mutació - generada òbviament pel model de producció capitalista -. Es tracta en efecte de la substitució d'aquesta renúncia per la satisfacció immediata producte del treball en la nova societat. Com molt be deia Robert, el problema del impulsors de la societat capitalista era dominar allò que Marx anomena la plusvalua, allò que Lacan anomena "plus de gaudi" , es a dir l'excés resultant del treball que literalment el treballador no necessita per res. En efecte fer treballar als obrers és un greu problema en el moment en que les seves necessitats estan cobertes pràcticament sense generar plusvalua. És així que, com deia, el treballador es dedica a realitzar-se en el seu ideal, sigui aquest ser un bon obrer o un hàbil caçador. Allò que la societat capitalista i els seus responsables produeixen és una maquinaria capaç d'abolir aquest mon d'ideals que no permet la generació d'una plusvalua suficient per estendre's a tot el mon (globalització). És podria considerar que aquesta operació que consisteix en generar obrers i consumidors addictes culmina la aspiració màxima del capitalisme que és la de la creació contínua de plusvalua o el progrés continu.

La societat antiga feia moure el desig a través d'aquest mecanisme tan senzill i efectiu. No és el cas de la nova societat capitalista tan ben retratada pels textos de Robert Tomàs a partir de Polany i Bauman. En efecte la mutació en aquesta mecanisme es produeix en el moment en que aquests ideals als quals el subjecte es sacrificava són substituït progressivament i - als efectes de mantenir una societat de consumidors - per satisfaccions immediates que es desgasten també de forma immediata. Allò que antigament i penso que en moltes societats que anomenem primitives passa i passava, - un regim d'economia libidinal i de organització i distribució de la satisfacció tan ponderat - ha estat necessari que el capitalisme el pervertís als efectes de generar una societat amb les característiques esmentades.

Podríem entendre doncs que la globalització té com a missió fonamental generalitzar aquest mecanisme de producció de subjectes consumidors que tinguin la necessitat contínua com si de addictes es tractés de consumir i treballar per a consumir de forma continuada i compulsiva.

Com deia en el debat el psicoanalista Enric Berenguer ja no trobem aquesta aspiració d'alguns a poder ser un bon pagès o un bon fuster, tenim per contra que s'aspira a poder tenir els recursos per a poder comprar els darrers mòbils o els darrers accessoris o programes d'ordinador. Amb l'inconvenient que mai es podrà aconseguir acabar amb aquest procés, doncs no depèn del criteri del subjecte, com era el cas del "bon pagès" per exemple en que aquest podia decidir quina era la meta o la identitat requerida (en relació al pare o avis o d'altres pagesos), sinó que el consumidor - treballador addicte està contínuament privat. Des de el moment en que s'adquireix el nou producte ja n'hi ha un altre que amenaça en tornar l'anterior en inútil.

És interessant subratllar com ho fa Robert Tomás al final del seu text la importància de dirigir la crítica, no envers com es reben els immigrants o de com podem conviure amb aquest nou fenomen, sinó de dirigir-nos al nucli de la qüestió i generar-ne discursos crítics. És en aquest sentit que definir les imatges del benestar en aquests termes; la substitució del model social antic pel model capitalista o be en termes psicoanalítics el món de regulació de les satisfaccions per l'ideal o el nou món de satisfacció immediata, compulsiva i addictiva del "plus de gaudi" ens portaria a pensar en formes de resistència a aquests processos acompanyats de crítiques discursives com les aquí realitzades. Seria interessant en aquest sentit veure com un dels principals problemes socials és en la actualitat la gran quantitat de subjectes addictes (al tabac, l'alcohol, les drogues, les compres, el sexe, el treball...) és tractat i de si fan símptoma a la nostra societat hipermoderna.

Francesc Puntí