ELS UNS I ELS ALTRES

En aquestes qüestions de la immigració fem servir un conjunt de categories que em semblaria pertinent interrogar. Em refereixo a l’ús del “nosaltres” i de “els altres” el “l’altre”. Categories que ràpidament ens situen en una o altre banda segons ens convingui en el discurs.
Ja fa força anys, als anys 50 – el psicoanalista J. Lacan rellegint Freud desenvolupa - entre altres coses- una dialèctica entre dues categories o registres d’anàlisi. Òbviament Lacan ho fa referint-se a la dialèctica del dispositiu analític, però que en el tema que ens ocupa em semblaria pertinent. Lacan parla d’un registre imaginari i d’un registre simbòlic cadascun dels quals comporta una dialèctica.
La dialèctica imaginaria referida al fenomen migratori, ens portaria a situar aquell “nosaltres” i “ells” en termes de diferències i contrastos. “Grosso modo” estaríem parlant de considerar els que migren a partir de les diferències respecte als nadius; que si són d’un altre color o tenen altres costums o tenen altres maneres de passar el diumenge. Aquest conjunt de diferències podria tant referir-se a dos subjectes com a dos col·lectius.
Lacan planteja que en la dialèctica entre subjectes, cal que el registre simbòlic intervingui a fi i efecte de apaivagar o permetre la relació. En efecte la dialèctica imaginaria sense el recolzament simbòlic, legal, porta al refús al “o tu o jo” sustentat en el conjunt de diferències imaginaries que incrementen la tensió violenta. Només cal escoltar determinades converses o declaracions referides a l’increment de les llistes d’espera al metge de la seguretat social o, com ha succeït recentment les crítiques a les lleis que igualen els treballadors immigrant als nadius respecte als drets laborals. Aquesta tensió especular, com deia tant es pot produir entre dos subjectes com entre dos grups. És en darrer terme el registre simbòlic que fa de mitjancer.
La cultura entesa com el conjunt de formes d’estar al mon que tenen els grups humans és un nom d’aquest registre simbòlic. Certament si solament ens fixem en el registre imaginari ens trobem amb una sèrie de tòpics sobre la cultura del “altre” i tanmateix de la pròpia que en darrer terme venen a dir que hi ha una cultura superior a la que els “altres” han d’entrar per a poder gaudir-ne. Darrera d’aquesta premissa, hi ha al meu entendre la idea que la cultura de la que procedeix l’immigrant és primitiva i que no casa amb la cultura occidental i moderna. Hi ha la idea que cal “educar” al immigrant en la nostra forma de vida i que cal també que es desprengui de les formes que porta del seu mon d’origen.
Aquesta dialèctica, com podeu observar, es produeix tant amb l’immigrant africà que va a Europa en la actualitat, l’emigrant andalús que va migrar a Catalunya als anys seixanta o l’emigrant català que va anar a Alemanya. Agafo aquests exemples per que només cal escoltar la admiració per la indústria i la cultura alemanyes dels catalans, els fenòmens imaginaris que ha produït la presidència de la Generalitat ocupada per una persona nascuda a Andalusia i els comentaris de molts polítics catalans sobre la necessitat de regular la immigració.




Aquest ordre de coses és simptomàtic. Ho és que hi hagi una tòpica en la que s’inclouen els “nosaltres” i “els altres”. De que fa símptoma?. De la nostra pròpia cultura. En efecte una cultura sustentada en el registre imaginari com és la nostra crea una mena de deliri sobre “l’altre”, però també sobre el “nosaltres”. Un deliri en el que els subjectes hi son inclosos encara que no vulguin.

Per exemple la idea de cultura autòctona, autònoma i peculiar diferenciada de les altres és símptoma de incultura, vull dir, que qui això delira, no sap o no s’ha preocupat de saber, de que està feta la seva llengua, la seva literatura o les seves maneres de menjar. Encara més podríem considerar la cultura com a la articulació de les diverses invencions i aportacions de cada subjecte i la aculturació de la que parla Levi-Strauss com l’intent de posseir o dominar aquest patrimoni com si fos un objecte susceptible de ser posseït o posat al mercat.
Lacan en anys posteriors a la formulació que abans esmentava respecte a la dialèctica entre el registre simbòlic i l’imaginari, articula un tercer registre que anomena real. En la qüestió que ens ocupa podria ser una bona categoria per a permetre fugir d’aquest afany, d’aquesta passió de la nostra cultura per a la confrontació imaginaria. Posar en joc el registre real suposa una certa equivalència respecte als subjectes, no tant en relació a allò que tenen o que son, sinó al contrari respecte a les seves necessitats, desigs o mancances. Considerar els subjectes en relació a les maneres de viure, com a cultura, sense apassionar-se per les diferències o igualtats, ni tampoc per deixar-se portar per una mena de correcció simbòlica que en darrer terme serviria per a tranquil·litzar les consciències i legalitzar les desigualtats, voldria dir al meu entendre dirigir-se a això real que parla Lacan que es resisteix a ser dominat per la tensió imaginaria o per la legalitat simbòlica.
Un procés de desidentificació cultural tan d’un subjecte com de certs grups, s’albira com a imprescindible per a poder accedir a allò real de cada subjecte més enllà si té papers o no, si és arquitecte o paleta o si menja amb els dits o amb forquilla.
Per dirigir-nos a allò real de cada subjecte, que no es una dada d’entrada, sinó que és un esdevenir, un encontre, alguna cosa nova que abans no hi era, cal voler-ho. És, al meu entendre, una qüestió de supervivència.
Una psicoanàlisi es podria definir com un procés de localització dels significants que ens conformen (ser simpàtic, poruc, catalanista o bon amant, encara que no ho sapiguem) i d’un posterior procés de desidentificació d’aquests mateixos significants per a poder copsar què hi ha més enllà d’aquestes pantalles imaginaries fantasmàtiques. Cada subjecte pot fer o no aquest recorregut. Depèn de si obté prou satisfacció d’aquesta tensió imaginaria.
I en efecte, hi ha subjectes que atrapats en aquesta dialèctica, en darrer terme satisfactòria, acaben desapareixent. Freud va aportar a la nostra cultura el concepte d’allò que va anomenar la “pulsió de mort” la principal força contra la que la civilització ha de lluitar. A això real ens dirigim.
Ben segur que hi ha subjectes que s’interroguen sobre aquesta qüestió, de com la cultura mira de posar fre a aquesta passió destructiva, de subjectes i de col·lectivitats. Qui estigui en aquesta cultura pot separar-se del “nosaltres” i dels “altres”. Dirigir-se a allò altre que ens curi de nosaltres mateixos, de qui som i de la por que tenim a deixar de ser-ho.

Parlem doncs de subjectes que conformen una cultura, una manera de viure que ens permeti saber sobre allò real que ens ocupa. Certament podem interrogar a qualsevol subjecte i de les seves maneres per a tractar amb aquest real inexorable que tendeix a l’anorreament i la desaparició.
Preguntem-ho a qui ve de fora. Preguntem-ho també a qui és aquí. Proposo que deixem de pensar que hi ha algú subjecte o col·lectivitat que tingui la resposta i que el pensar que, per exemple, la cultura occidental, la té, és símptoma del real que suposa la seva desaparició