Blogia
Imatges del benestar Imágenes del bienestar

L’EXPRESSIÓ LITERÀRIA DE LA MOBILITAT I DE L'ARRELAMENT

La mobilitat de les poblacions és un fet present al llarg de tota la història de les societats humanes. En tots els temps i a tot arreu, els desplaçaments espacials formen part de la vida, com també en forma part la vinculació de les persones i dels grups humans amb els llocs on habiten. Tant les migracions com l'arrelament solen ser experiències fortes, que es manifesten amb tota la variació i complexitat del conjunt de la vida mateixa. No són esdeveniments puntuals sinó que tenen la seva gestació i es perllonguen en el temps, i afecten profundament les persones i la seva manera de ser, tant individual com col·lectiva. No és gens estrany doncs que la literatura s'hagi ocupat sempre d'aquests temes.

 

També se'n han ocupat, és clar, totes les branques del que es coneix com a Ciències Socials. Darrerament, més que ocupar-se'n, es pot dir que s'hi han abocat -en el vessant de la migració-, i gairebé sempre ho han fet reconeixent que el tema va més enllà que la pròpia disciplina, que cal una aproximació des de diferents punts de vista. Han parlat de transversalitat, d'interdisciplinarietat i altres propostes per l'estil, sempre dins l'àmbit de les disciplines acadèmiques. Però la literatura -que és tot un altre registre-- , en aquest com en d'altres temes centrals de la vida sovint s'avança de bon tros, amb les seves intuïcions i l'encert de la seva expressió, a les Ciències Socials. Això pot semblar paradoxal, tenint en compte que la ciència es considera la via per excel·lència per arribar al coneixement, però també és força lògic pel fet que es tracta d'una via, la ciència, que avança per altres camins, amb una metodologia estricta que pot encotillar les idees dels que s'hi dediquen. La literatura és una cosa ben diferent, no apunta a l'anàlisi sinó a l'expressió i al suggeriment, i permet recollir millor els innombrables matisos i les ambigüitats que envolten els esdeveniments migratoris i de radicació. És clar que massa sovint l'explicació d'aquesta menor finesa de les disciplines acadèmiques no és pas la rigidesa del mètode sinó la debilitat dels estudiosos, la seva desubicació i la falta d'independència del seu pensament.

 

La literatura catalana ha estat ben prolífica en l'expressió de les relacions que les persones i els col·lectius humans estableixen amb els llocs que habiten, o pels quals passen o dels quals marxen o en els què pensen. Com totes les altres literatures. No podia ser d'altra manera, perquè totes les literatures tracten de la vida, i l'assentament i la mobilitat espacial de la població en són una part indestriable, en una o altra forma. D'una manera més precisa s'hauria de dir que tracten les relacions amb els llocs: els vincles, les ruptures, les permanències, els distanciaments. La significació del territori.

 

Catalunya és un país petit, i el conjunt dels Països Catalans forma també una entitat territorial petita. Aquest petit país, que és el nostre, és privilegiat i es deixa estimar: té mar, té muntanyes importants, té planures verdes i extensions de secà, té algun riu; i hi ha un poble, amb una llengua i uns costums, que hi habita i que ha anat conformant el lloc al llarg de la història. Situat a l'extrem oest de la Mediterrània no és pas un cul de sac, és un lloc de pas en l'estret que configuren els Pirineus respecte d'Europa i que segueix cap al sud de la península ibèrica i el nord-oest d'Àfrica. Lloc de pas de persones i pobles, d'idees que hi circulen. També lloc sotmès als avatars de la economia, de la política i dels conflictes, que atrau gent i també n'expulsa. Els seus escriptors n'han fet matèria literària.

 

En aquest article es tracta de presentar algunes mostres d'escrits que reflecteixen situacions, vivències i sentiments relatius a aquestes qüestions. D'entre l'abundant producció existent[1], s'ha optat per dedicar l'atenció a la poesia. Aquesta elecció respon en part a l'abast possible d'un text breu i limitat, però sobre tot a una especial adequació d'aquest tipus de literatura a la temàtica abordada. En efecte, els poemes són una forma condensada i sincrètica, una expressió destil·lada d'estats d'ànim. I, com deia Emili Teixidor (‘Verdaguer, Europa', Avui, Suplement de cultura, 10.03.05), els poetes converteixen la geografia en imaginació.

 

El que es pretén resseguir no són pas les referències dels escriptors als sentiments respecte a qualsevol lloc sinó les que s'expressen en relació a un lloc singular, aquell que la persona té com a referència primordial, el que es pot anomenar lloc de pertinença, o --acostant el llenguatge al de les ciències naturals- idiotop. Pertinença que pot ser més o menys sentida o acceptada, idiotop que pot ser més o menys percebut.[2] Hi ha, òbviament, altres llocs que també proporcionen vivències i desperten sentiments significatius, siguin aquests indrets llocs desitjats, somiats, temuts o imposats. Aquí l'atenció se centrarà bàsicament en els idiotops, però amb alguna referència a llocs forts ‘exteriors'. Sense oblidar la possible existència de vincles idiotòpics múltiples.

 

Es podria partir d'una frase de la nostra literatura que resumeix bé una idea sobre la relació entre el lloc i la mobilitat: Qui bé està no es cuita moure. És el lema brodat en la camisa de fil de seda que Carmesina porta i entrega a Tirant, a petició d'aquest, segons un passatge de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

 

Sens dubte, aquesta frase -tan taxativa- recull només una part del que passa. Hi ha certament alguna cosa ben ajustada als fets. Els catalans són gent que ‘sent' la seva terra. Però també són gent inquieta, gent curiosa i bellugadissa. I gent fràgil, que oscil·la entre l'orgull de país i l'auto-odi. Blai Bonet, el poeta català de Mallorca, parla de natura vaivera i d'ésser intermitent[3].

 

Els escriptors (els poetes en aquest cas) es fan ressò d'una diversitat de situacions, de vivències, d'emocions, de sensacions, de sentiments respecte als llocs. A més de distingir entre les expressions que fan referència als llocs que se suposa que són els ‘propis' i les que es formulen en relació a altres llocs significatius, també s'ha de distingir entre les que reflecteixen vivències des d'un lloc i les que responen a un allunyament pressentit o efectiu.

 

En els poemes s'aprecien diferències de contingut que es poden atribuir a una varietat d'altres circumstàncies. Així s'hi poden resseguir les variacions que responen a qüestions com el moment històric (la guerra, la pau, la crisi social) o la condició i el moment personal (el gènere, el punt en el curs de la vida). Es pot també observar que unes expressions es refereixen al lloc com un espai físic, ‘natural', i altres posen l'èmfasi en un espai social.

 

Molt sovint el que s'expressa respecte als llocs, i especialment quan es tracta del de pertinença, és una situació que oscil·la entre extrems igualment vinculants: entre l'estimació i el rebuig; entre l'arrelament i el desig d'allunyament; entre l'enyor i l'oblit; entre la fidelitat als orígens i l'atracció de nous horitzons.

 

La poesia que reflecteix una relació amb els llocs és una literatura on abunden els elements autobiogràfics, on es barregen realitats, records i imaginació. I on el binomi arrelament/mobilitat funciona com una metàfora d'altres binomis, i ho fa d'una manera ambivalent. La migració pot representar la renovació, l'alliberament, la nova oportunitat, però també s'associa a la pèrdua i l'exclusió. I la permanència pot expressar fidelitat i solidesa, però també tancament d'horitzons. Portat al límit, és la dialèctica entre el (re)naixement i la mort.

 

Vegem ara alguns poemes que il·lustren aquestes qüestions. Es tracta d'una selecció de poemes o fragments de poema, alguns d'ells prou coneguts. La seva entitat fa força difícil -i segurament seria a més un intent pretensiós-fer-ne un tractament gaire elaborat. Per això l'opció escollida ha estat presentar una simple agrupació temàtica, introduïda breument per enunciar el contingut de cada grup i subratllar-ne alguns aspectes. Com és lògic, la segmentació en apartats resulta forçada pel fet que els límits de cada grup són difusos i els textos tenen tot sovint referències múltiples.

 

Els textos

 

A. La força del lloc, la permanència i l'arrelament són temes molt presents en els poemes. Els vincles amb el lloc apareixen expressats en termes a vegades paisatgístics (fins i tot de fantasia rural) o bé en termes més aviat socials (pertinença a un poble, a una llengua), i no és estrany que es combinin totes dues referències. També es troben formes de nivell més sublimat o més quotidià. I és interessant fixar-se en les referències al pes de la proximitat i de la distància. El darrer poema d'aquest grup -El comte Arnau, de Josep Maria de Sagarra- reflecteix la variació del pes dels lligams en funció del gènere, en la visió del comte Arnau sobre si mateix i sobre la seva muller.

"Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d'un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.

Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire, l'ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.

Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.

El meu amor, la ferma companyia,
vull somiar-hi entre la mar i el vent."

Marià Villangómez, "Terra natal", Elegies i paisatges

 

Si anessis lluny

tan lluny que no et sabés

tampoc ningú sabria el meu destí,

(...)

Joan Salvat-Papasseit, "Ara, i cada demà", El poema de la rosa als llavis, Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923.

 

No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.

(...)

Pots anar-te'n ben lluny o pots no bellugar-te.
En qualsevol indret trobaràs motius.
Sola matèria morta, només la pedra oblida
el moviment passat i l'altre que l'envolta;
però l'home no és pedra, car fins i tot després
adobarà el misteri, l'argila de les gerres.
Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l'esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer.
Dins nosaltres mateixos s'han de fer els miracles.
No és premissa obligada cap ritu ni cap temple.

Josep PIERA, "De la vida quotidiana", Presoners d'un parèntesi, Barcelona, Edicions del Mall, 1978.

 

Quin sermó senzill convé

perquè uns homes no separin

cap marit de cap muller

ni l'amant del seu amor

ni ningú ningú ningú

de l'arròs del seu carrer,

eh?

 

Enric Casassas, "Model", Calç, B, Proa, 1996, p. 22.

 

 

(...)

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar,

(...)

 

Joan Alcover, "La balanguera".

 

 

(...)

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,

pell d'home arrossegada pel corrent!

Però Nadal, ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d'esperit.

I ens dóna un punt d'humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l'espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

(...)

 

Josep Maria de Sagarra, "El poema de Nadal", Obres completes. Poesia, Barcelona, Selecta, 1981 (1era. ed.: 1962), p. 605.

 

 

Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro

i m'eixeco més alt, fugint de tu,

te tinc molt més a prop i més t'estimo,

sense enyor, sense enveja de ningú.

 

Si mirada de prop se't veu cruel

i aspra i freda i amarga i malcarada,

quan se't mire de lluny se't veu la pell

tèbia i suau, rodona i ben formada.

 

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,

fer-te créixer i florir com t'imagino

i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

 

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!

Quants versos t'haig de fer per agradar-te?

Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

 

Desideri Lombarte, "Lluny de tu".

 

 

No t'oblidis de l'arbre

de l'alta quietud.

Si les arrels asseques,

també t'agostes tu.

 

No deixis pas de veure

el camp on has nascut.

A terres més llunyanes

mai no seràs ningú.

 

No defugis la llengua

dels teus pares, perdut

en falsos brills de somnis:

esdevindries mut.

 

Salvador Espriu, "Per sort de tots nosaltres", Per a la bona gent.

 

L'anar mon enllà

no et darà alegria:

si et quedes aquí

jo sóc l'aigua viva.

 

Francesc Pujols, "La font".

 

 

No vulguis altra vida que la breu

I lenta estada entre els núvols i els rocs

No hi ha més dies ni colors ni llocs

Que els que ara veus encendre's sota el lleu

 

Sacrifici del sol

Deixa els sentits

Embriagar-se a poc a poc de cel

Somnia sense pressa i fes arrel

En l'estrany món que tens al cap dels dits

 

No oblidis mai el verd dels prats ni el vent

I si n'ets lluny

dibuixa'ls a la pols

O pinta'ls en els cossos que has besat

 

Si ets mariner i el teu mar és absent

Arrenca de la terra el fruit més dolç

I xucla el mar que hi canta empresonat.

 

Joan Noves, "No vulguis altra vida...", Timbals de primavera, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1986, p. 88.

 

 

(...)

(El comte Arnau)

Tu, muller meva, dolça i arrupida

com una terrerola de rostoll,

no t'acolora el sol enllà d'eixida

ni has estat mai amiga de soroll.

El teu cor no s'escalfa ni trontolla;

amb una brasa saps passar-te els freds,

t'acontentes omplint una clofolla

i en tens prou de guarnir quatre parets;

però, ¿qui pot fer pau entre nosaltres,

si jo tinc un alé i tinc un encalç

per omplir aquesta llar, i encara d'altres

i per omplir les planes i els cimals,

i sols el tast del que és novell em prova

i de fer i desfer mai no en tinc prou,

com ocell que avorreix el niu que cova

i cada dia vol guarnir-lo nou.

 

(...)

(La muller del comte Arnau)

Penseu que tota aquesta terra trista,

aquest castell que us sembla una presó,

això que a vos us ha ofegat la vista

és el pa que m'ha dat Nostre Senyor.

Cada herbeta que al marge treu espiga,

cada roc cantellut del codolar,

és una anella que al terròs em lliga,

i és una corda que no em deixa anar.

(...)

I us sento grat de la finesa vostra,

i és cert que en el meu pit és viu el mal,

mes lluny d'aquí se'm gelaria el rostre,

i em migraria sense aquest casal.

(...)

 

Josep Maria de Sagarra, "El comte Arnau", Obres completes. Poesia, Barcelona, Ed. Selecta, 1981 (1era. ed. 1962), pp. 351-352 / 421 / 423.

 

 

B. El desig de recuperació dels orígens, lligat moltes vegades a la infància, és evocat tot sovint. I s'al·ludeix a la dificultat de complir-lo. Els poemes parlen de l'enyor, per una banda, però també de la idea del retorn i de la impossibilitat de portar-lo a terme. Aquí es podria recordar Joan Sales: "Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar"[4]. El poema "Voluptat de l'enyor", de Pere Quart, ho recull d'una forma ben expressiva. La mateixa idea torna a aparèixer en un altre poema del mateix Pere Quart, "Corrandes d'exili", que es reprodueix en un altre apartat, junt amb d'altres que evoquen el desplaçament forçat.

 

(...)

 

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

 

Màrius Torres, "Molt lluny d'aquí", Poesies i altres escrits, Barcelona, Edicions 62, 1993, p.84.

 

 

 

Tenacíssima, càndida enyorança,

fillola del desig i la recança,

folla amorosa de l'amor que es frisa,

crida els estels, besa la brisa!

 

Puresa del record extenuant-se

en el miratge d'una pàtria grisa,

feta del somni que matisa

el roig, el blau i el blanc de França.

 

L'àngel t'inspira i et manté el diable,

oh, febre miserable

d'un dolorós i delitós amor,

 

tan prenedor, que un dia, per ventura

honor refet i llar segura,

enyoraré l'enyor.

 

Roissy-en Brie, 1939

 

Pere Quart, "Voluptat de l'enyor", "Saló de Tardor" a Obra de Pere Quart, Barcelona, Fontanella, 1963, p. 134.

 

 

(...)

 

He tornat al carrer.

Debades intento trobar-hi les imatges.

No hi puc pas reconèixer aquell nen ros,

Ni el pati ple de llum.

 

(...)

 

Enllà de la porta de l'aire,

De la llum primordial d'aquest vespre,

D'una joia que enyoro,

l'oceà transparent de l'oblit

derruint-me.

 

Carles Duarte, "L'abisme", El centre del temps, Barcelona, Edicions 62·Empúries, 2003, pp. 18-19.

 

 

(...)

--Cada jorn

hi ha un punt que s'aclareix i se'm destria;

fins que arribà el moment del meu retorn

de mi mateix ni una ombra en coneixia.

(...)

Per 'xò després quan m'he sentir vençut,

quan he vist que pels polsos ja m'hi neva,

he volgut abeurar-me el cor eixut

amb l'aigua de la font de casa meva.

I per a mi he sentit que el que és més viu,

l'únic que em pot aconhortar per ara,

és la brossa i la ploma d'aquest niu,

i la campana que plorà pel pare.

(...)

Josep Maria de Sagarra, "El retorn", Cançons de les hores tèrboles, dins de Cançons de totes les hores), a Obres completes. Poesia, Barcelona, Selecta, 1981 (1era. ed. 1962), pp. 309-315.

 

 

(...)

l'altre, el meu, el que som rabiosament, vull ser,

el que duu escrits

amb indelebles guixos infantils i pàl·lids

per l'ampla paret decorada

del carreró

entranyable

pel qual cresc cap a salvar-me,

els noms, presència dibuixada,

que fan el mapa

de la meva intransferible geografia humana:

(...)

 

Miquel Àngel Riera, "Biografia", a Tots els poemes (1957-1981), Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 73.

 

 

Sentir l'enyor

que fa més dur sortir

del tros de terra

voltat de mar on som

fidels, ardents illòmans.

(...)

 

Escolta Homer:

Sóc fill d'un paradís.

Vull tornar a casa.

 

(...)

 

El millor de partir

és poder regressar.

 

Ponç Pons, Dillatari, Barcelona, Quaderns Crema, 2005, pp. 130 i 131 / 163 / 166.

 

 

C. Hi ha molts poemes que expressen una barreja d'estimació i de rebuig per un lloc, l'ambivalència de sentiments, o bé el desig i la idealització d'un altre lloc aliè. El primer poema és la coneguda lamentació de Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple", i la igualment coneguda rèplica de Pere Quart "Assaig de plagi a la taverna". Un altre poema citat fa referència a una gran ciutat catalana, i ho fa en termes que es poden qualificar de rebuig i fins i tot d'odi, però també d'amor que s'imposa al capdavall.

 

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: 'Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret',

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple", "El Minotaure i Teseu".

 

 

(Al sempre admirat Salvador Espriu;

si cal, amb disculpes).

 

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra,

i com em recaria d'allunyar-me'n,

oest o sud enllà,

on sembla que la gent és bruta

i pobra, accidiosa, inculta,

resignada, insolvent!

gall

fotent-se'n: 'Com qui s'agrada de la lletja,

així el lluç que pica un ham sense esquer',

mentre jo, encara prop, pensaria

en les velles fretures i confiances

d'aquest meu tossut poble.

I, ja tot sospesat, recularia

per a restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase

i estimo a més amb un

irrevocable amor

aquesta meva -i nostra-

bastant neta, envejada, bonica pàtria.

 

Pere Quart, "Assaig de plagi a la taverna", Antologia bufa, Barcelona, Proa.

 

(...)

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l'amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s'ignora,
a gratinyar l'encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d'on, perquè t'estime massa
-amb recança i amb odi, com tu a tu-
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

(...)

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

(...)

Enric Sòria, "Oda impossible a València", Compàs d'espera, València, Edicions de la Guerra, 1993

 

 

He decidit d'anar-me'n per sempre.

Amén.

 

L'endemà tornaré

perquè sóc vell

i tinc els peus molt consentits,

amb inflors de poagre.

 

Però me'n tornaré demà passat,

rejovenit pel fàstic.

Per sempre més. Amén.

 

L'endemà passat l'altre tornaré,

colom de raça missatgera, com ell estúpid.

No pas tan dreturer, ni blanc tampoc.

 

(...)

 

Prendré el tren de vacances pagades.

Arrapat al topall.

La terra que va ser la nostra herència

fuig de mi.

És un doll entre cames

que em rebutja.

Herbei, pedram:

senyals d'amor dissolts en la vergonya.

 

Oh terra sense cel!

 

Però mireu-me:

he retornat encara.

Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

 

Demà me'n vaig

-no us enganyo aquest cop.

Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes

com el rebesavi,

per la drecera dels contrabandistes

fins a la ratlla negra de la mort.

 

Salto llavors dins la tenebra encesa

on tot és estranger,

On viu, exiliat,

el Déu antic dels pares.

 

Pere Quart, Vacances pagades, Barcelona, Proa, 1981 (1era edició 1972) pp. 107-110.

 

Quina xarxa finíssima separa

de tot, que ja no cal moure's d'aquí!

Quin guany de vida, un cop aconseguida

la llavor que germina i dóna al qui esta sol

fruits intocables però que el sadollen!

 

Però restar a l'indret de l'encanteri

no m'és donat: no infringir mai les lleis

de l'ordre de la terra; a les palpentes

cal sempre anar vers una llum ignota,

sota les voltes de l'obscuritat.

 

Joan Vinyoli, "L'encanteri".

 

 

D. Són nombrosos els poemes que es fan ressò de les vivències al voltant del desplaçament forçat i de l'exili. També apareix l'evocació dels estralls de les guerres, l'evocació a través de la pervivència del paisatge. La sortida del camp per anar a la ciutat, que canvia la vida dels que es desplacen i del conjunt de la societat, té en canvi més poc ressò en la poesia catalana. Rosa Fabregat sí que ho tracta, i es recullen aquí dos textos de l'autora, al final d'aquest apartat.

 

Verdegen encara aquells camps

I duren aquelles arbredes

I damunt del mateix atzur

Es retallen les meves muntanyes.

(...)

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

I que em fa tremolar quan et recordo!

(...)

 

Tota la meva vida es lliga a tu,

Com en la nit les flames a la fosca.

 

Barcelona, setembre 1937

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, "A Mallorca, durant la guerra civil", Imitació del foc, Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 137.

 

 

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

 

(...)

 

Jordi de Sant Jordi, "Desert d'amics".

 

 

(...)

Ja els prenen, ja els engrillonen,

ja els emporten cap a Alger.

Mar endins la mar fugia,

mar endins desparegué...

El més jove de la colla

a plorar llavors rompé:

-Adeu, camps de l'Allapassa,

que mai per mai reveuré ;

adéu, bona gent pagesa

que em volia tant de bé ;

adéu rosa alexandrina,

gira-sol i claveller !

 

Maria-Antònia Salvà, "Els captius (1665)", Poesies, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 10.

 

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

 

(...)

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

Pere Quart, "Corrandes d'exili", "Saló de tardor" a Poemes escollits, Barcelona, Ed. 62, 1983, p.50.

 

 

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

 

(...)

Adéu, germans; Adéu-siau, mon pare,

no us veuré més !

Oh ! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh, mariners, lo vent que me'n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, mes ai! Tornau-me a terra,

que hi vull morir.

 

Jacint Verdaguer, L'emigrant (recollit a Joc de miralls, Jacint Verdaguer, Barcelona, Edicions Proa i Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002, pp. 127 i 128)

 

 

Lluny,

just a l'horitzó

el meu campanar em crida.

 

Vinc de la gran ciutat, vaig cap al niu.

 

La torre de l'església

del meu poble obre les mans

treient el nas per l'horitzó

com una dolça lloca.

 

Rosa Fabregat i Armengol, Estelles, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1979.

 

 

"Un, dos, tres,

salta pagès"

 

i busca a ciutat

el que no tens.

 

(...)

 

Un, dos, tres,

no trobaràs

mai més,

 

un, dos, tres,

el que has deixat.

 

Ets una baldufa.

La ciutat t'ha atrapat.

 

Balla, balla, balla,

un, dos, tres, baldufa,

a to de ciutat, pagès.

 

No podràs tornar,

un, dos, tres,

mai més.

No tornaràs.

 

Rosa Fabregat i Armengol, "Salta pagès", Temps del cos (Pròleg de Montserrat Roig. Il·lustracions de Joan Descals), València, J. Huguet Pascual, 1980, p.79.

 

 

E. Els poemes parlen sovint de l'errància, de l'aventura, i de l'esperança i el neguit que s'hi associen. De la tensió de la cerca i de l'escepticisme sobre l'existència de llocs singulars. I de l'atracció de nous horitzons, de nous camins, de nous llocs, cosa que no és pas incompatible amb els vincles amb l'idiotop.

 

(...)

Com en país estrany, closes totes les portes,

erra obstinadament, com si seguís un rastre.

 

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol, Sant Boi de Llobregat (Barcelona), Edicions del Mall, 1979, p. 85.

 

 

¿On és lo lloc, on ma pensa repose?

¿On serà, on, que mon voler contente ?

Ab escandall jo cerc tot fons e tempte

E port no trob on aturar-me gose.

 

(...)

 

Ausiàs March , "On és lo lloc".

 

 

(...)

vivint en el poètic, assumint

que no és dat posseir res, només absència

devers on es camina amb ulls oberts

a la claror invisible.

Sí, de què

viuríem si no fos d'aquests besllums

de permanència feliç que se'ns revelen

entre dos clars, quan tot es precipita

sense parar a l'abisme i bufa un vent

sense recurs?

L'oasi

del pur estat beat, l'enyora sempre

l'itinerant.

Qui busca en trobarà

potser un miratge fèrtil, que l'oasi

no és enlloc.

Què ho fa que el recordem?

 

Joan Vinyoli, "Elegia de Vallvidrera, VI", Passeig d'aniversari, Barcelona, Empúries, 1984, p. 45.

 

 

(...)

E no estrenc res e tot lo món abraç,

vol sobre el cel e no em movi de terra,

açò que em fuig incessantment acaç,

e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

 

(...)

 

Jordi de Sant Jordi, "Cançò d'opòsits".

 

Sents l´enyor del paradís.
Tens un somrís llunyà i estàtic dins el cor.
Quan tantes mans s´han diluït en el cel fosc.
Tens peus de sorra, ales de foc i un vell desig.

(...)


Lluny de nius i branques, dalt els cims, sota els barrancs.
Jo seré el teu guia si és que em vols acompanyar.
Mira quin paisatge s´obre als nostres ulls.
No facis viatges si no tens el vol segur.

 

Jaume Sisa, "Òrbites blaves".

 

 

La nau que passa fora port,

com se m'emporta el cor! El cor.

(...)

 

Clementina Arderiu, "La nau que passa...", Contraclaror. Antologia poètica, Barcelona, La Sal, edicions de les dones, 1985, p. 169.

 

 

Jo voldria, Senyor, que abans de l'hora

de l'eternal repòs,

tots els camins del món amics em fossin

amb un ressò amorós.

Voldria que els meus ulls quan es tanquessin

restessin aclarits

d'aquella llum suau, dolça companya

dels camins més petits.

Muntanyencs corriols, dreceres pies

del meu país amat.

Senderols vora mar, vinyes i roques,

oliveres i blat.

I voldria també per als meus passos

l'amplada dels camins

dels països estranys, les llums ignotes

i els dilatats confins.

(...)

 

Rosa Leveroni, "Invocacions", Presència i record, 1952. Extret de 21 escriptores per al segle XXI, Antologia a cura de D. Sam Abrams, Alex Broch, Margarida Casacuberta i Isidor Cònsul, Barcelona, Proa i Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona, 2004, p. 181.

 

 

F. Una relació peculiar amb un lloc és el sentir-se estranger a casa seva. Alguns poemes semblen reivindicar-ho, a manera d'assumpció digna d'un repte. D'altres, davant el que és vist com una ingerència forana, expressen el lament de l'autor, l'estranyament que es va imposant i el desig de preservació.

 

-De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-Què fa? Quina llengua parla?

-No ho sé.

-Com us dieu, bon home?

-...

-De quin país veniu? On aneu?

-Sóc d'aquí. Sóc estranger.

 

16 d'octubre del 1947

 

Josep Palau i Fabre, "L'estranger", Poemes de l'Alquimista, Barcelona, Proa, 1977, pp. 102 i 103 (1era. ed.: 1952).

 

 

Vaig néixer menorquí

i moriré estranger.

Ponç Pons, Dillatari, Barcelona, Quaderns Crema, 2005, p. 40

 

(...)

Deixau-nos pastar el nostre pa,

després menjau-ne.

Ompliu-nos el carrer, però no el poble.

Contemplau el país

sense sagnar-lo.

Deixau-nos ser qui som.

 

Miquel Àngel Riera, "Paràbola i clam de la cosa humana", a Tots els poemes (1957-1981), Barcelona, Edicions 62, 1985, pp. 130-131.

 

Epíleg

Tots aquests poemes són una mostra discrecional de la presència del lloc, de la seva força, i del joc del binomi mobilitat/permanència en la poesia catalana. Els textos recullen molts diferents aspectes i matisos. No hi ha millor manera d'entrar-hi que deixar-los parlar per ells mateixos, amb el seu llenguatge propi. Tracten de la vida i, per tant, de la relació amb els llocs, intensa, ambivalent. Més que parlar, suggereixen. La riquesa del contingut dels poemes va molt més enllà del que es pot apreciar en una primera lectura. Us convidem doncs a tornar-hi, lentament, un per un, i a deixar que cada poema vagi desvelant tot el seu sentit.

 

 

Barcelona, febrer de 2007

 

Àngels Pascual de Sans

Jordi Cardelús Benavent



[1] On caldria incloure molta de la literatura de l'exili (Pere Calders, Avel·lí Artís Gener o Anna Murià a Mèxic, per exemple) i de la literatura que es fa ressò de les tensions derivades dels desplaçaments lligats a les guerres (deportacions, mobilitzacions de tropes, refugiats), com es pot trobar en l'obra de Joan Sales, Incerta glòria.

[2] À. Pascual-de-Sans, "Sense of place and migration histories. Idiotopy and idiotope", Area, 36, 4, 2004, pp. 348-357.

[3] "Preludi" de l'edició de 1990 (Barcelona, Empúries) de L'adolescent de sal d'en Biel Mesquida (1era ed. 1975), p. 8.

 

[4] Joan Sales, Cartes de la guerra, Barcelona, Club Editor, 2003 (2ona edició), p. 148.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres